En general, el màxim de biomassa es troba en els ecosistemes més estructurats, corresponents a condicions ecològiques molt estables des de temps antic, com és ara les selves tropicals o els esculls de coralls de les mars càlides. En aquests ecosistemes madurs, la biomassa es manté sensiblement constant, amb una despesa d’energia (productivitat) relativament petita. En els biòtops de condicions fluctuants (conreus, aigües sotmeses a assecament periòdic, etc.), la biomassa és relativament més baixa, i la despesa d’energia més gran. La biomassa pot ésser convertida en energia segons dues tècniques principals d’aprofitament: les bioquímiques i les termoquímiques. Entre les primeres hi ha la fermentació anaeròbica (digestió), per mitjà de la qual hom obté biogàs i adobs, i la fermentació alcohòlica, que permet de produir un etanol per hidròlisi enzimàtica de les solucions concentrades de sucre de canya, de la cel·lulosa o del midó, etc., amb un rendiment energètic total baix, però que malgrat que tothom empra de manera força generalitzada als EUA i al Brasil per a obtenir combustibles de substitució de les gasolines. Entre els sistemes termoquímics, s’hi compta la combustió, mètode emprat tradicionalment, amb un rendiment entre el 65 i el 90%, en funció del grau d’humitat del combustible i el tipus d’instal·lació; la piròlisi, per mitjà de la qual hom obté carbó vegetal; la gasificació; la hidrogenació, en què per compressió de la biomassa a pressions a la ratlla de 30 MPa i a temperatures elevades, hom obté hidrocarburs líquids.
f
Tecnologia
Ecologia