Els bioritmes són presents en tots els organismes pluricel·lulars. Hom observa, molt sovint, una correspondència entre els bioritmes i les modificacions cícliques ambientals, cosa que en destaca el valor adaptatiu. Els bioritmes més generalitzats són els anomenats circadiaris (circadiari), lligats a l’alternança del dia i la nit i, per tant, a l’exposició a la llum. Hi ha bioritmes de cicle inferior (batec del cor, moviments respiratoris) i superior (variacions estacionals, amb la consegüent caiguda de les fulles en els arbres caducifolis, letargia d’alguns animals, reproducció, etc) al circadiari. Arran de la constatació dels bioritmes, hom ha postulat l’existència de l’anomenat rellotge biològic, centre o centres que actuen com a temporitzadors fisiològics, els quals, segons la funció, serien més o menys autònoms de les condicions ambientals externes. En els animals (i, per extensió, en els humans), els bioritmes es reflecteixen sobretot en el sistema endocrí (modificacions en el funcionament de les glàndules, especialment pel que fa a la secreció hormonal). D’entre els bioritmes més característics en l’espècie humana cal esmentar el son i la menstruació. La interrupció o la interferència en els bioritmes pot pot produir conseqüències de tipus patològic en l’organisme. Hom ha constatat que l’efecte de determinats fàrmacs pot variar considerablement segons el moment en què aquests siguin administrats i, com a resultat, interferir en el cicle d’una funció fisiològica concreta. L’estudi de les interaccions entre els fàrmacs i els bioritmes rep el nom de cronofarmacologia.
m
Biologia