En l’església primitiva, el culte als màrtirs, i a partir del s IV als confessors, de caràcter local, era regulat pels bisbes i pels sínodes. Des del s X els papes intervingueren en determinades canonitzacions, que foren reservades a la jurisdicció de la Santa Seu des d’Alexandre III (1159-81), reserva confirmada per decret de Gregori IX (1227-41). Sixt V (1585-90) assignà els processos de canonització, que s’anaren complicant gradualment, a la Congregació de Ritus; l’actual procediment segueix les normes d’Urbà VIII (1634) i de Benet XIV (1734), actualitzades per Joan Pau II (1983). La canonització formal exigeix un procediment laboriós; el bisbe obre un procés diocesà que és enviat a Roma, on la Congregació de les Causes dels Sants l’examina. En cas positiu, el papa concedeix al candidat el títol de venerable i hom n'inicia el procés de beatificació, en el qual el promotor de la causa és contraposat al promotor de la fe o “advocat del diable”: hom examina si les virtuts del candidat assoliren un grau heroic, l’autenticitat dels miracles atribuïts a la seva intervenció, etc. En cas positiu, té lloc la beatificació, proclamació solemne a la basílica de Sant Pere, o en un altre lloc escollit pel papa, que comporta un culte de caràcter local i restringit. El procés de canonització repeteix aquest procediment, llevat de l’establiment del grau de virtuts heroiques, ja acceptat; hom n'examina com a mínim l’autenticitat de dos nous miracles. La canonització és una cerimònia de la màxima solemnitat. La canonització extraordinària o equivalent és una simple confirmació papal de la santedat d’una persona venerada des de temps immemorial. A partir del 1983, han estat simplificats alguns procediments dels processos de beatificació i de canonització: el període de temps que ha d’haver passat després de la mort del candidat ha estat escurçat, el paper de l’'advocat del diable’ ha estat reduït, i hom exigeix únicament l’autenticitat d’un miracle per a la beatificació i la d’un altre per a la canonització.
f
Cristianisme