Antigament era, sobretot, la predicació feta als canditats a rebre el baptisme, durant el catecumenat. Consistia a explicar les veritats de la fe, durant el temps de quaresma, i també el sentit i contingut dels sagraments i ritus litúrgics (catequesi mistagògica , o d’iniciació), cosa que es feia sovint durant la vuitada de Pasqua amb els neòfits, o acabats de batejar. Algunes d’aquestes predicacions, recollides per escrit, són molt famoses: les de Ciril de Jerusalem, d’Ambròs de Milà, de Joan Crisòstom, de Teodor de Mopsuèstia, etc. En generalitzar-se el baptisme d’infants i desaparèixer el catecumenat, la catequesi passà a ésser l’ensenyament als infants de les veritats de la fe i, més sovint, d’unes normes morals. Les preocupacions (conversió de jueus, musulmans, Contrareforma, etc) es reflectiren també en aquest ensenyament, que passà a ésser una assignatura escolar. La tendència actual és de donar a la catequesi una autonomia en relació amb l’escola i de retornar-la a les activitats pastorals de la comunitat cristiana. Paral·lelament va prenent increment, avui, la catequesi d’adults, com a reflexió i aprofundiment de la fe ja rebuda. El sínode mundial de bisbes del 1977 tractà extensament de la catequesi.
A Catalunya, des de l’alta edat mitjana, els sínodes disposaren repetidament la instrucció metòdica de la doctrina cristiana. Al s. XIII es destacaren grans personalitats que orientaren llur tasca catequètica primordialment envers els jueus i els musulmans residents als Països Catalans, i àdhuc (i era una novetat) als països de religió musulmana: Ramon Llull, Ramon de Penyafort, Ramon Martí, Pere Pasqual. Exposicions sintètiques dels principis de la fe cristiana escrites en català són la Doctrina pueril (~1275), de Ramon Llull, la Doctrina dels infants , conservada en un manuscrit del s. XV, el Tractatus de XIV articulis... pro informatione Simplicium , de Joan d’Aragó (1330), el millor text de la catequesi medieval catalana, així com el Cercapou de Francesc Eiximenis. Consta documentada, l’any 1427, l’existència a Girona d’una taula on eren escrits els deu manaments i els pecats greus, cosa que indica la circulació d’instruments catequètics similars entre els s. XIV i XV. Obres per a educació de prínceps, espills de dones, instrucció de clergues s’intensifiquen, com també les obres contra els jueus, com el Tractatus contra Iudaeos , del bisbe Bernat Oliver (mort el 1348). Arran de les conquestes dels darrers reductes musulmans, aparegueren tractats destinats a controvertir amb la doctrina musulmana, com el del bisbe de Barcelona Martín García (1518) i els dels valencians Joan Andreu (1515), Joan Martí Figuerola (escrit el 1518) i Bernat Peres. Els corrents humanistes donaren figures de talla mundial, com Vicent Ferrer i Joan Lluís Vives, entre d’altres, amb una gran repercussió activa i literària en la catequesi d’adults. D’acord amb les disposicions tridentines, el concili provincial de Tarragona del 1591 establí l’ensenyament de la doctrina cristiana per al poble adult durant la missa dels diumenges o de les festes, la catequització dels infants per part dels rectors i dels mestres, així com la publicació de catecismes (catecisme), que des d’aleshores esdevingueren el text bàsic de la catequesi. Bé que els catecismes foren publicats normalment en llengua catalana, la tendència castellanitzant, agudizada als s. XVII i XVIII, es féu notar en la predicació, malgrat les repetides disposicions dels sínodes. Als s. XIX i XX la qüestió de l’ús de la llengua originà conflictes entre el poder civil i l’església, com el que es produí arran de la instrucció del bisbe de Barcelona Josep Morgades (1900) en favor de la predicació i l’ensenyament del catecisme en català, conflicte aguditzat novament el 1946 arran de la celebració del Congrés Catequístic celebrat a Barcelona. Actualment, bé que no hi ha conflictes oficials, la catequesi en català és lluny d’ésser normalitzada.