Apareix en forma de petites escates blanques que les abelles recullen i es posen a les mandíbules, on la masteguen i la impregnen d’una substància escumosa que la blanqueja, la torna opaca i la fa mal·leable. La seva composició és similar a la de les altres ceres animals. Té un pes específic de 0,960 a 0,972, i el punt de fusió varia entre 61,7°C i 62,8°C. No és cristal·lina i és molt impermeable. Hom calcula que per a obtenir 1 kg de cera les abelles han de consumir de 6 a 7 kg de mel; per tal d’evitar aquest consum, precisament en els moments de màxima floració, l’apicultor forneix a les abelles cera estampada per facilitar la construcció de les bresques. La cera elaborada per les abelles és anomenada també cera verge i cera groga. Hom anomena cera blanca la blanquejada per mitjà d’una operació consistent a fondre-la, fer-la caure en forma de pluja damunt un corrent d’aigua freda i estendre els grumolls resultants al sol. La cera és emprada per a la fabricació de ciris i espelmes, de llumins, de cosmètics, de llustre de sabates, de preparats per a encerar mobles i parquets, com a aglutinant de pintures, en emulsions al tremp, com a additiu de pintures a l’oli, en tintes litogràfiques, en farmàcia, en segells, en activitats artístiques diverses, com flors i fruites, medallons, exvots, figures de cera (ceroplàstia), en foneria artística, etc. Sovint és adulterada amb parafines, colofònia i colorants naturals. Als Països Catalans, la producció de cera ha estat important des de l’edat mitjana, però la gradual introducció de seu animal i d’altres greixos i de l’estearina i la parafina en la fabricació d’espelmes i candeles (candeler de cera) n’han reduït molt el consum.
f
Apicultura