L’alfabet ciríl·lic, atribuït erròniament a sant Ciril de Tessalònica, del qual pren el nom, fou creat als segles IX-X sobre la base de l’escriptura majúscula grega. Els sons estranys al grec foren presos d’altres llocs no ben determinables. Aquesta escriptura tingué més difusió que no pas la glagolítica, anterior, obra de Ciril de Tessalònica. Esdevingué l’alfabet civil rus, el qual, sota Pere el Gran (1708), fou dotat de caràcters ‘profans’ (graždanskij šrift), mentre els antics caràcters restaven com a propis de l’ús eclesiàstic. L’alfabet ciríl·lic profà, amb poques variants, és usat també per les llengües ucraïnesa, sèrbia i búlgara i fou utilitzat pels romanesos fins a mitjan segle XIX. L’any 1918 fou feta a Rússia una nova revisió de l’alfabet, que en suprimí alguns signes. L’alfabet ciríl·lic, amb altres signes de nova creació per a expressar sons aliens a les llengües eslaves, serví per a dotar d’escriptura algunes llengües no eslaves de l’antiga Unió Soviètica.
Particularitats de l’alfabet ciríl·lic