La claveguera, element importantíssim dins la infraestructura d’una població, fou emprada per primera vegada a la Roma dels Tarquí (encara avui es conserven en funcionament algunes de les construïdes llavors, com per exemple la Cloaca Maxima, galeria de sis-cents metres de llargada i quatre de llum). Després d’un llarg període, tornaren a aparèixer, en molt petita escala, al s XII, i fou ja al XVIII que hom començà a generalitzar aquest sistema de sanejament a les ciutats. En un principi foren emprades únicament per a recollir, mitjançant uns embornals a les cunetes, les aigües de pluja i les aigües brutes que, des dels edificis, hom abocava als carrers. Més endavant hom anà completant la xarxa de sanejament amb la creació, per un costat, de claveguerons en connexió directa i subterrània amb els baixants particulars de cada edifici, i per un altre, dels col·lectors, que ho conduïen tot a desguassar lluny de la població.
Les dimensions donades a la secció d’aquests conductes varien segons la quantitat d’aigua que hom calcula que hi ha de passar; les dues formes més emprades són la circular, per a diàmetres fins a 60 cm, i l’oval de quatre centres, per a diàmetres superiors. Quan per causa del gran cabal a desguassar o per la petitesa del pendent calen seccions més grans, hom recorre a clavegueres més grans o col·lectors de seccions molt variades. El pendent és funció de diversos factors, com la configuració topogràfica del terreny, la secció, la velocitat de les aigües, etc. Normalment oscil·len entre un 1‰ i un 3‰, segons que formin part de la xarxa primària o secundària, i un 2% per a conductes de diàmetre petit o claveguerons. En general són constituïdes per una galeria de formigó, bastida damunt una solera del mateix material i cobertes amb una volta de gruix suficient per a resistir les grans pressions de terra i de trànsit. Les parets d’aquesta galeria són arrebossades i lliscades amb pòrtland i el sòl és fornit d’un canaló lliscat, de secció semicircular, suficient per al pas de les aigües fecals, sempre circulants i de menys cabal que les pluvials. Segons les disponibilitats econòmiques la construcció de clavegueres admet d’altres tipus. Hom les pot fer amb fàbrica de pedra, amb material ben rejuntat, o també de totxo i volta a plec de llibre, arrebossat i lliscat, damunt una solera de formigó. Modernament, llevat que hagin d’ésser de dimensions grans, hom n'empra de prefabricades, amb el consegüent estalvi d’encofrat i amb millora de qualitat. Si el cabal és molt reduït, consisteix en un simple tub de secció circular o oval.