i consueta | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

consueta

substantiu femení f història hist
Llibre de consuetuds i costums, de pràctiques i cerimònies, d’una església o d’una corporació parroquial.

Originàriament coordinava els llibres litúrgics per a llur ús diari, i més tard es transformà en manual de les obligacions dels rectors i els clergues (processons, confraries, aniversaris, etc). Pur directori oficial, aviat hom hi intercalà la relació d’usos particulars de cada església. Les consuetes no s’adaptaven a cap forma fixa ni eren tampoc prescrites pels cànons. Als Països Catalans, les anteriors al concili de Trento (del segle XII al XVI) són escrites en llatí: se'n conserven més de 30 fragments, de catedrals (Urgell, Vic, Girona, Barcelona, Tarragona), monestirs (Sant Cugat del Vallès, Santes Creus, Sant Joan de les Abadesses) i col·legiates (Sant Feliu de Girona), i unes poques de parroquials (del voltant de Vic). Són d’un gran valor històric i jurídic pel fet d’ésser les uniformadores del culte de cada diòcesi, i són sancionades i normalitzades pels concilis i els sínodes. Algunes comprenen himnes i entonacions musicals (Sant Cugat del Vallès, Sant Joan de les Abadesses, Santa Maria d’Elx, un fragment montserratí i la primitiva de Girona). Les posteriors al concili de Trento són normalment escrites en català i n'hi ha prop d’un centenar de conegudes. La gran majoria provenen de les parròquies, i llur diversificació de les catedralícies és total. Són font d’història viva per a la vida religiosa local.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...