Els documents coptes més antics que hom coneix són del s II aC: grafit d’un títol reial a Abidos, inscripció damunt una pedra d’Akhmmein, fragment d’un glossari bilingüe. Del s I aC es conserven uns quants texts horoscòpics, probablement traduccions. A part aquesta expressió popular, el copte desenvolupà una literatura pròpia amb l’expansió del cristianisme, però passant pel seu estadi gnòstic (documents sahídics i subakhmímics de Naq’ Hammadi, a l’Alt Egipte, trobats els anys quaranta) i maniqueu (documents del Faium, trobats els anys trenta). Els primers escrits pròpiament cristians originals coptes que hom coneix són escrits monàstics, com les lletres de sant Antoni (s III), les lletres i la regla de sant Pacomi (s IV) i els texts litúrgics de sant Serapió de Thmuis (s IV). El més gran escriptor copte de l’època és l’abat Šenuti (~ 348-457), del qual es conserven regles, homilies i lletres. En prosa narrativa, cal mencionar diversos escrits hagiogràfics i actes de màrtirs, sovint ampliacions literàries i piadoses d’escrits originals grecs i siríacs. en un estil poètic, fragments d’una descripció de la Passió i una col·lecció d’himnes, destinats a mantenir la fe entre els fidels. Vers el s X hi hagué un renaixement de la poesia en sahídic, i se n'han conservat diversos himnes pasquals i en honor de la Mare de Déu i dels sants. En conjunt, la producció copta original és pobra. Molt més importants són les traduccions, principalment de la Bíblia, dels apòcrifs i dels Pares de l’Església.
f
Literatura