El seu pla determina sovint el de l’església superior. A l’antiga Roma era tot soterrani d’una casa o d’un temple, però les primeres criptes pròpiament dites són les que hi ha en algunes basíliques paleocristianes. La cripta assolí el màxim desenvolupament en l’art preromànic, el romànic i el gòtic. Als Països Catalans n'hi ha precedents, com la paleocristiana dita cripta dels Arcosolis de la necròpoli de Tarragona. En són especialment remarcables les preromàniques de Sant Miquel de Terrassa —de planta trilobada—, de Sant Pere de Rodes i de Cuixà, sostinguda per un pilar central robust. Dins el romànic tenen una gran importància la de la seu de Vic —feta construir per Oliba (1038)—, la de Sant Vicenç de Cardona (1020-40) i la d’Olius (1079). En l’època gòtica sobresurten l’extraordinària capella de Santa Eulàlia, de la catedral (acabada el 1339), i la del Pi, ambdues a Barcelona, com també la de Sant Llorenç, a l’església de Santa Creu de Palma. Modernament cal destacar la de la Sagrada Família, de Barcelona, de Francesc del Villar i Antoni Gaudí (des del 1882), i l’anomenada cripta de la Colònia Güell (des del 1908), també de Gaudí, que, de fet, és una capella.
f
Arquitectura
cripta romànica de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà
© Fototeca.cat
Construcció arquitectònica subterrània, generalment sota el presbiteri de les esglésies, a fi d’acollir-hi la tomba o les relíquies d’un sant; també pot tenir una finalitat simplement estructural.