El text, picaresc i satíric, té l’origen en les cançons medievals. Amb la Revolució Francesa aquest gènere fou conreat i en fou ampliat el repertori, que passà més tard als escenaris frívols de París i d’altres ciutats europees. Influït ja pel cafè concert de l’època, fou conreat a la península Ibèrica, on es desenvolupà des de la darreria del s. XIX fins als anys vint, en la triple modalitat antillana, francesa i andalusa. Les intèrprets més notables foren La Bella Chelito, Consuelo Vello, anomenada La Fornarina, Pastora Imperio i Raquel Meller.
Als Països Catalans foren difoses, entre altres, els primers decennis del s. XX, les interpretacions de Raquel Meller de cuplets en castellà, entre els quals es destaquen El relicario i La violetera, totes dues de José Padilla. Des del 1920 fou divulgat el cuplet en català gràcies a les versions de Pilar Alonso. Cantaven també en català Mercè Seròs i Lola Duran. Obtingueren popularitat, entre altres cuplets, La Marieta de l’ull viu, Els focs artificials, I és el tramvia, La Font del Gat, Els Tres Tombs, La Porta Ferrissa, Les caramelles, La Paula, Els tramvies d’en Foronda, Remena, Elàstics blaus. Després de l’any 1925 el gènere decaigué, amb l’única excepció, els decennis dels trenta i dels quaranta, de Conxita Piquer, que interpretà en castellà les cançons de Rafael de León i del mestre Quiroga. Cap a l’any 1970 hi hagué una actualització del gènere amb les actuacions públiques i els enregistraments discogràfics de Núria Feliu i de Guillermina Motta. Prèviament hi havia hagut les pel·lícules City Lights (‘Llums de ciutat’, 1931), de Charles Chaplin, i El último cuplé (1957), de Juan de Orduña, interpretada per Sara Montiel.