L’aparició de la dialectologia com a disciplina dotada de mètode és tardana (s. XIX) a causa de l’interès inicial dels romanistes per la llengua escrita, del caràcter de degradació atribuït als parlars populars i del desig de fixar la llengua sobre el canemàs del “bon ús”. El s. XVIII, amb la seva curiositat observadora i el desvetllament d’un gust per la vida rural, ofereix els primers precedents de dialectologia en les aportacions de Sarmiento, Jovellanos, etc, i en els primers vocabularis dialectals, com els de Pasqualino i Galiani-Mazzarella a Itàlia, i els de Carles Ros i Manuel Joaquim Sanelo als Països Catalans.
El fundador de la dialectologia fou Graziadio Isaia Ascoli, estudiós dels parlars retoromànics (Saggi ladini, 1873) i francoprovençals per mitjà d’enquestes sobre el terreny i d’escorcolls en la documentació antiga. Des d’aleshores l’aparició progressiva de revistes, monografies i obres de conjunt (com el Glossaire des patois de la Suisse Romande) contribuí al progrés d’aquesta disciplina. L’objecte de la dialectologia és l’estudi d’un o més parlars d’una regió determinada per analitzar-ne els trets lexicals, morfosintàctics i fonètics que els caracteritzen, sia sobre un eix descriptiu (dialectologia sincrònica) o sobre un eix evolutiu que exposi les vicissituds sofertes pels parlars a partir del llatí o d’una altra llengua (dialectologia diacrònica). La geografia lingüística és un mètode que cartografia els materials recollits en una enquesta per traçar-ne les isoglosses, fixar límits entre dialectes, escatir-ne les causes, etc. La dialectologia social s’ocupa de descriure els sistemes lingüístics de grups socials. La dialectologia estructural, en lloc de presentar els fets aïllats, tracta d’estudiar-los en conjunt, fent veure les concordances i divergències entre els sistemes de diverses parles (estudis de Martinet, Heilmann, etc) (diasistema).
Les grans escoles clàssiques de dialectologia són la de París (Gaston Paris, Paul Meyer), que rebutja els dialectes com a entitats definides i afirma l’única existència de límits de trets dialectals, la suïssa (Gauchat), que creu en la possibilitat de destriar els dialectes, la valona (L. Remacle) que, des d’un angle històric, nega l’existència de dialectes purs, aïllats, i els estudia en relació amb la llengua literària i els altres dialectes, i l’escola de la cultura material (escola d’Hamburg, Wörter und Sachen), que estén un pont entre la lingüística i l’etnologia, estudiant les “coses” al costat dels mots.
Els darrers anys la recerca dialectològica ha incorporat diverses innovacions tecnològiques, com instruments especials d’enregistrament o tècniques estadístiques i computacionals que afavoreixen l’obtenció, l’anàlisi i la visualització de les dades. Un altre aspecte remarcable és la introducció de la perspectiva estructural i, posteriorment, del model generatiu i també de la fonètica experimental. L’enfocament sociolingüístic ha enriquit la disciplina amb estudis que prenen en consideració el contacte de llengües, el canvi dels dialectes i les varietats socials i funcionals de la llengua.
Actualment es destaquen els investigadors Joan Veny, en un camp general, i, dins un àmbit geogràfic més reduït, Manuel Alvar, Ramon Cerdà, F. Ebner, Enric Guiter, J. Gulsoy, G. Haensch, J. Rafel i Fontanals, P. Russell-Gebbett, etc.
La dialectologia als Països Catalans
Als Països Catalans fou la disciplina lingüística que arrelà més aviat, per influència d'Antoni M. Alcover, que fundà el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901), a Palma. El 1914, l’Institut d’Estudis Catalans inicià la publicació del Butlletí de Dialectologia Catalana , a cura d'Antoni Griera. Pere Fouché estudià (1924) el rossellonès, i el 1926 hom inicià el Diccionari català-valencià-balear , ric en dades dialectals. Vers el 1930, l’ús de mètodes nous produí un conjunt de treballs, com els de Joan Coromines (zona pirinenca), de l’escola d’Hamburg (Pirineu, l’Albufera, Eivissa), de Francesc de B. Moll (Balears), de Samuel Gili i Gaya (Lleida), etc. Fou iniciat l'Atlas lingüístico de la Península Ibérica (publicat parcialment el 1962) i des del 1960 i fins la seva publicació entre el 2001 i el 2008, l' Atles lingüístic del domini català investigà l’àrea de parla catalana.
En l’àmbit de la dialectologia catalana, en els darrers anys han aparegut estudis sobre aspectes dialectals concrets de Joan Veny (Mots d’ahir i mots d’avui), i diverses monografies sobre dialectes particulars: Ernesta Sala (El parlar de Cadaqués), Daniel Recasens (Estudi lingüístic sobre la parla del Camp de Tarragona. Estudis de fonètica experimental del català oriental central), Joan S. Beltran (L’estàndard occidental), Carme Vilà (El parlar de la plana de Vic), Pep Coll (El parlar del Pallars), a més de L’alacantí. Un estudi sobre la variació lingüística (1985), de J.Colomina, El parlar d’Elx a estudi: aproximació a una descripció (1998), de C.Segura, El català d’Àneu. Reflexions a l’entorn dels dialectes contemporanis (1998), de R.Sistac, etc.
En l’àmbit de la geolingüística, l'Atles Lingüístic de Catalunya (1923-1964), d’Antoni Griera, és fins ara l’únic atles publicat que inclou tot l’àmbit lingüístic català; pel que fa a l'Atles Lingüístic del Domini Català (2001-08), el 1993 n'aparegué el qüestionari, i Joan Veny i Lídia Pons publicaren Etnotextos del català oriental (1998), obra que conté materials inèdits recollits en les enquestes de l’Atles. S'han publicat també alguns atles lingüístics regionals: Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales (1966), d’Enric Guiter, Atles Lingüístic d’Andorra (1969), d’Antoni Griera, Atles Lingüístic de la Terra Alta (1996), de Pere Navarro, i Atles Lingüístic de la Diòcesi de Tortosa (1997), de Lluís Gimeno.
Quant a la dialectologia diacrònica, cal esmentar els estudis sobre dialectologia filològica medieval i postmedieval, entre els quals destaquen l’estudi lingüístic de J.Veny (1971) sobre el text de Jacme d’Agramont (s. XV) Regiment de preservació de pestilència, el de J.Miralles sobre Un llibre de cort reial mallorquí del segle XIV (1984), o Els noms de la fruita a l’Alguer. Edició dels registres d’estimes de fruita de la ‘Barracelleria’ (1783-1829) (1999), d’A.Bosch i Rodoreda.