Cristal·litza en el sistema cúbic, cada àtom lligat tetraèdricament als quatre àtoms més propers; mitjançant aquest enllaç covalent tridimensional resta completa la capa electrònica externa de cada àtom, la qual cosa explica la gran duresa del diamant (la màxima, 10, en l’escala de Mohs). Les formes més corrents dels cristalls són l’octàedre, el dodecàedre, el cub i la macla; la combinació d’aquestes fa que molt sovint presenti cares corbes. Té un pes específic de 3,51, un índex de refracció de 2,4175, i és fluorescent a la radiació ultraviolada. A 1800°C comença a transformar-se en grafit. El jaciment primari del diamant és una profunda bretxa en forma de pipa (pipe) que recorda el cràter d’un volcà, reblerta d’una roca anomenada kimberlita. La part superficial de la kimberlita és una mica alterada i presenta una coloració groguenca (terra groga) i és molt friable; a més profunditat, presenta una coloració blavosa (terra blava) pel fet que s’ha format serpentina per alteració de l’olivina, i és més dura. L’erosió d’aquestes bretxes passa a través d’al·luvions als jaciments secundaris, que són les arenes dels rius i de les platges, on hom troba les pedres de millor qualitat.
Hi ha tres varietats útils del diamant: la varietat gemma que és la més perfecta i pura; el diamant boart (denominació afrikaans que significa bord), que es presenta en masses esfèriques, irregulars i fibroses i que, un cop triturat, és emprat com a abrasiu industrial i, en particular, en la talla i poliment de les gemmes; i el carbonado, que es presenta en fragments negres i compactes de la mida d’un pèsol i aspecte de carbó de coc, i que és emprat en la perforació de roques dures, en broques i trepants.
Parts i facetes de la talla brillant ideal o americana d’un diamant (a dalt i a la dreta) i brillant de diferents dimensions segons llur pes en quirats
© Fototeca.cat
La talla converteix la varietat gemma en la pedra preciosa per excel·lència. La seva bellesa és palesada pels efectes lluminosos que hom li dóna en aprofitar al màxim la reflexió interna en les facetes. La talla consisteix, essencialment, en les següents operacions: el marcatge, mitjançant el qual hom determina com ha d’ésser tallada la pedra per tal d’obtenir-ne fragments útils del màxim valor; el clivatge, aplicat especialment en pedres grosses, que consisteix en l’exfoliació de la gemma al llarg dels plans paral·lels a les cares de l’octàedre i que és realitzat tot donant un cop sec amb una fulla d’acer sobre una osca marcada inicialment; la serrada, que és realitzada mitjançant discs de bronze fosforós, de molt poc gruix (de 0,06 a 0,15 mm), recoberts de pólvores de diamant; el desbast, que dóna a la pedra la típica forma cònica, rematada en la part inferior per un vèrtex i en la superior per una forma troncocònica, en la qual hom tallarà les facetes; i, finalment, el facetatge, en el qual hom escull l’estil de talla més adient per a la forma de la pedra ja desbastada. Els estils de talla més corrents són la talla brillant, la talla maragda, la marquise (o marquesa), la navette (o naveta), i la llàgrima o pera. En el cas de diamants petits hom empra altres estils, com ara la talla baguet o la talla quadrada. Els diamants molt petits, d’un pes inferior a 0,2 quirats, són anomenats melées i són emprats per a embellir les muntures de pedres més grosses.
Diagrama d’estat del carboni. La línia discontínua assenyala el camí ideal de transformació del carboni en diamant
© Fototeca.cat
El valor d’un diamant depèn de les següents característiques: el pes, que és expressat en quirats (0,200 grams) i grans (1/4 de quirat); la forma i l’estil de talla, especialment les seves proporcions i perfecció; la tonalitat o color, que va de l’incolor, dit incorrectament blanc, al de lleugeres tonalitats groguenques o brunes, que és el de les pedres de menys valor, bé que n'hi ha, rarament, de colors vermell, rosa, verd, blau, groc canari, colors aquests que corresponen als anomenats diamants de color de fantasia; la perfecció o puresa que depèn de la qualitat i la quantitat d’inclusions que, com a impureses, conté —ja siguin els anomenats carbons (denominació incorrecta molt emprada per a designar les inclusions de color negre) o les plomes (imperfeccions blanques que són fisures d’exfoliació); i de l’esclat. Hom ha establert normes internacionals per a codificar amb exactitud la qualitat dels diamants.
Els diamants eren ja molt apreciats antigament. Fins al segle XVIII procedien de l’Índia. Explotats a les terres d’al·luvió dels actuals estats de Tamil Nadū, Madhya Pradesh, Orissa i Gujarāt, proporcionaren durant molt de temps gemmes excel·lents, una de les més famoses de les quals és el Gran Mogol, trobat el 1650, que pesava 787 quirats i que fou dividit en diverses pedres, entre les quals hi ha, sembla ésser, el Koh-i-noor, de 108 quirats, pertanyent a la corona britànica, i el Regent, de 140,5 quirats, conservat al Musée du Louvre. Vers el primer quart del s XVIII hom trobà diamants al Brasil, als al·luvions dels rius de Minas Gerais i, posteriorment, als de Bahia i de Mato Grosso; el 1853 a Bagagem, hom trobà l'Estrella del Sud, de 128,8 quirats ja tallat, i el 1938, el President Vargas, de 726,6 quirats, del qual hom féu 29 pedres. La gran empenta de l’obtenció de diamants s’esdevingué el 1867 en trobar-ne entre els al·luvions del riu Orange, a l’actual República de Sud-àfrica; s’hi produí una autèntica febre d’immigrants, sobretot d’anglesos del Cap, que abocà a la guerra dels bòers (bòer). El 1871 hom obrí les mines de Kimberley, i el 1902 la mina Premier, que durant molts anys fou la principal productora, bé que actualment gairebé només de diamants industrials. La mina de Bunshanai a l’alt Sankudu (Congo) ha arribat a produir set milions de quirats, una sisena part de l’extracció mundial. El 1905 hom trobà a la mina Premier el Cullinan, el diamant més gros del món, de 3 106 quirats, que fou dividit en nou gemmes, les dues més grosses de les quals, de 530,2 i 317 quirats respectivament, pertanyen a la corona britànica. El 1954 entraren en explotació els jaciments de Iacútia, a l’antiga URSS, i finalment, els jaciments d’Austràlia occidental a la darreria dels anys vuitanta. La producció mundial de diamants ha crescut fins a l’actualitat, bé que amb fortes oscil·lacions. El 1953 foren superats els 20 milions de quirats anuals, que el 1970 esdevingueren 41,43 milions. El 1974, la producció havia crescut un 5,6% més, però la repercussió de la crisi mundial fou ràpida i el 1980 semblava estabilitzar-se una minva d’un 5,85%. Posteriorment, l’entrada en funcionament dels jaciments australians donà un nou impuls a la producció de diamants, que el 1992 assolí la xifra de 104,41 milions de quirats. En el camp de la indústria, els diamants de procedència natural tenen des de mitjan anys vuitanta una forta competència dels diamants sintètics, els quals en aquest període constituïen prop del 80% dels diamants no utilitzats en joieria. Cal dir que les gemmes constitueixen tan sols al voltant del 25% de la producció de diamants. El seu valor, en canvi, assoleix prop del 70% del de la producció total. El contraban de gemmes, per altra banda, ha originat negocis fabulosos. Una sola companyia, la De Beers, comercialitza més de la meitat dels diamants industrials del món. Fins a mitjan anys vuitanta, diversos estats de l’Àfrica central i austral foren els principals productors; per ordre d’importància destaquen el Congo, Sud-àfrica i Botswana. L’URSS, per la seva banda, anà augmentant la seva participació des dels anys vuitanta fins a situar-se en segon lloc (26% de la producció mundial el 1980). Aquest panorama canvià radicalment a primers anys noranta en entrar en explotació els jaciments dels territoris occidentals d’Austràlia, país que s’ha convertit en capdavanter (el 40,22% el 1992). No obstant això, la principal aportació de diamants per a joies prové encara del continent africà i de Rússia. Fora d’aquests països, la resta del món forneix tan sols prop d’un 6% de la producció mundial. Namíbia i el Brasil són els estats més importants en aquest grup. El mercat mundial és dominat, bé que amb competència creixent, per la companyia sud-africana De Beers Consolidated Mines Ltd; Tel Aviv, Amsterdam i Anvers són els principals centres de talla, Londres, el mercat de distribució del diamant en brut i Nova York exerceix influència sobre el preu de les gemmes grosses.