Hom utilitza aquest terme, normalment, per als plecs amb nucli salí. Els diapirs es produeixen perquè el material del seu nucli té una densitat inferior a la de les roques que el cobreixen, generalment sediments consolidats, la qual cosa provoca el seu ascens gravitatiu. Aquest fenomen, comú en conques sedimentàries, no necessita una deformació tectònica addicional per endegar-se. Les dimensions dels diapirs són quilomètriques, i la seva morfologia, variable. Durant els estadis inicials de migració els cossos de sal prenen forma de dom i s’anomenen coixins salins. No és fins a estadis més avançats que la sal perfora els estrats suprajacents, cosa que dóna lloc a un veritable diapir, amb forma de tub o bolet. En el seu ascens continuat, el diapir pot formar un coll i desenganxar-se de la capa de sal d’on deriva, i fins i tot pot extrudir a la superfície del terreny i vessar lateralment. A més del cas dels diapirs de sal i d’altres evaporites, hi poden haver diapirs de roques ígnies granítiques, formats pel mateix mecanisme però amb la particularitat que el material en ascens és un magma en estat líquid o semilíquid. A Catalunya, la muntanya de sal de Cardona té en part un origen diapíric, lligat a les evaporites de l’Eocè superior. D’altra banda, al vessant sud dels Pirineus aragonesos, navarresos i bascs i al País Valencià hi ha abundants diapirs desenvolupats a partir de les evaporites del Triàsic (fàcies Keuper).
m
Geomorfologia