Tenia aspecte exterior d’elefant i es caracteritzava per la manca d’incisives a la mandíbula superior; per contra, les de la mandíbula inferior eren corbades i dirigides verticalment cap avall. Visqué durant el Miocè, el Pliocè i el Plistocè (fa entre 22 i 1 milions d’anys). Hom n’ha trobats de fòssils a Europa, l’Índia i Àfrica. Els dinoteris constitueixen un grup a part dels proboscidis que evolucionaren independentment de la línia que donà lloc als mastodonts i als elefants, la qual cosa és una constant en la composició faunística del Miocè inferior. En el Miocè superior desaparegueren del vell continent, tot i que persistiren al continent africà fins al Plistocè. Des d’un punt de vista evolutiu, el seu origen resta molt més pròxim als sirènids i baritèrids, parents llunyans aquàtics dels proboscidis. De fet, la dentició dels dinoteris és força diferent de la dels proboscidis: les molars són independents i estan proveïdes de crestes tallants. Tenen força similitud amb els tapirs, motiu pel qual el fundador de la paleontologia, G.L. Cuvier, els atribuí a un tapiroid gegantí. Aquest suposat aspecte és a l’origen del seu nom, que en grec significa ‘bèstia temible’. A Catalunya s’han trobat fòssils de dinoteri en diversos jaciments de la conca del Vallès-Penedès, en alguns casos amb esquelets parcials. El 2020 es trobaren a Sabadell dents fòssils de Deinotherium proavum, de poc més de 9 milions d’anys d’antiguitat, fins aleshores les restes de dinoteri més antigues descobertes a Europa.
m
Paleontologia