La força organitzada adopta la forma d’estat, el qual s’eleva per sobre de la societat tot adoptant un to d’imparcialitat i de neutralitat. El dret expressat per la llei sembla ésser la lliure voluntat general de tota la societat; però, de fet, la llei no expressa aquesta voluntat general, sinó les relacions econòmiques, polítiques i ideològiques. L’estructura econòmica de la societat és constituïda per les forces productives i les relacions de producció, i és sobre aquesta base que s’aixeca la superestructura jurídica i política de la societat: l’estat i les seves institucions. Les relacions politicoestatals entre les classes d’una societat impregnen el contingut de la norma jurídica, l’efectivitat de la qual es basa en la força coactiva de l’estat. En aquesta esfera té lloc l’encreuament entre la política i el dret; d’ací que la problemàtica jurídica sigui inseparable de l’organització de l’estat. En general, les teories jurídiques estudien l’aspecte formal oblidant el contingut social del dret, o bé el subordinen a la realitat social, però mantenint una visió apriorística de la norma jurídica. La paraula dret és emprada en dos sentits diferents, que hom sol distingir designant-los mitjançant els qualificatius de subjectiu i objectiu. El dret subjectiu és el que pertany a una persona, tant si és individu com col·lectivitat. Hom parla de dret de vot, dret al treball, dret a la llibertat, etc. El dret objectiu és el conjunt de regles aplicades a la societat, les quals han d’ésser observades sota pena d’incórrer en una sanció. Sembla que aquests aspectes siguin contradictoris, però, de fet, la idea d’obligació es manté a la base de tot dret, puix que el dret subjectiu també constitueix un conjunt de regles a les quals corresponen sancions que tenen per objecte d’assegurar l’exercici de les llibertats que proclamen.
Origen i evolució
Segons una part de la doctrina jurídica, el bescanvi econòmic és a la base de dret, el qual sorgeix a Grècia, amb la propietat privada i el contracte entre persones en situació d’igualtat jurídica formal, i aconsegueix el seu desenvolupament total en el dret capitalista. Segons uns altres autors, el dret existeix des del moment que hi ha una societat organitzada; en les societats primitives va més lligat al sistema de parentiu que al sistema de producció, la qual cosa impedeix qualsevol comparació amb el dret de les societats industrials. Els grecs consideraren que hi havia una llei justa, basada en la natura eterna i immutable, i d’inspiració divina, que ordenava a l’home de fer el bé i li prohibia el mal. A Roma, on els oficis artesans se separaren definitivament de l’agricultura i feren indispensable la utilització i l’explotació de la força de treball dels esclaus, hom elaborà una concepció del dret fortament impregnada de moralitat. Cels digué que “el dret és l’art del bo i el just”. Al cap de tres segles Ulpià el resumí en les famoses màximes “viure honestament”, “no fer mal al proïsme” i “donar a cadascú el que li és degut”. Més que res, eren preceptes ideals de conducta, als quals hom donà el nom de dret natural, i que foren sempre considerats superiors als preceptes del dret civil, que fixaven les regles pròpies de cada estat, puix que el dret era considerat “l’art d’exercir la justícia”. Les primeres lluites socials es produïren per aconseguir la propietat de la terra, i conclogueren amb la formació d’una gran classe de propietaris terratinents, per una banda, i una d’esclaus i serfs, per l’altra. Però el treball dels esclaus aviat esdevingué improductiu, i amb la caiguda de la classe esclavista aparegué una nova classe camperola, a la qual s’oposà una nova força: el senyor feudal, eclesiàstic o laic. En l’època feudal les regles de dret deixaren d’ésser basades en el principi d’igualtat i es fonamentaren en el de jerarquia i subordinació. L’Església, recollint el dret romà, digué que el dret natural és dret diví i té un fonament racional; per tant, les seves prescripcions prevalen sobre el dret positiu en cas de contradicció entre elles. Grocius laïcitzà el dret natural, considerat com a racional en el decurs de l’edat mitjana, afirmant que el dret no depèn de cap voluntat exterior ni tampoc de la voluntat divina. La població rural s’aixecà sovint contra les lleis que consolidaven els drets del senyor feudal sobre els seus súbdits, alhora que sorgia una nova classe artesana a les ciutats i es reforçava el poder central dels monarques en perjudici i detriment dels senyors feudals. El capital es convertí en capital industrial, i la classe burgesa es llançà a la destrucció de la classe terratinent, tot creant una nova força: el proletariat, propietari de la força de treball, la qual pot vendre lliurement al mercat a canvi d’una quantitat de diner. Sorgeix, així, el dret modern, capitalista, regit pel principi de l’autonomia del posseïdor de la força de treball i de la llibertat contractual. El dret capitalista liberal es basà en la dissolució de les antigues associacions i prengué l’individu com a objecte central d’aplicació. Les funcions econòmiques del dret són estudiades a partir del problema de la propietat. El capitalista disposa dels seus béns com a mitjans de producció que li permeten de comprar la força de treball d’altres. En segon lloc, la producció capitalista reposa sobre la socialització de les forces productives: la cooperació és duta a terme de manera que el treball es fa càrrec de la producció. L’ordre jurídic assegura la cooperació per mitjà del contracte de treball, que és una relació jurídica que posa el treballador al servei del patró. El poder polític no intervé directament en les relacions de producció, només estableix les condicions jurídiques necessàries: protecció de l’individu i els seus béns, contractes, etc. És per això que hom pot parlar d’un capitalisme liberal, en què les relacions entre el dret de l’estat i l’ordre econòmic són de caràcter permissiu. A la fi del segle XIX apareix el capitalisme organitzat. La gran indústria i la banca es concentren, i es creen les societats. Neix un veritable dret de les societats, que desplega en part l’individualisme de l’època immediatament anterior. El dret de les societats organitza una fracció de la classe dominant, tot assegurant la seva dominació sobre la petita burgesia i els treballadors. D’altra banda, la socialització del dret suposa una reculada del dret de supremacia, i apareix la vaga i el sindicalisme. És en aquesta fase del desenvolupament que apareix la doctrina sociològica del dret, que estableix que aquest és el conjunt de normes obligatòries de conducta imposades pel grup social al qual hom pertany. L’obligació és l’element essencial del dret, bé que en el llenguatge corrent la paraula dret evoqui la idea de llibertat, és a dir, tot el contrari d’obligació i coerció. L’home és extremament controlat en el seu comportament social, però sovint no n'agafa consciència. Al segle XX, i des de l’aparició del welfare state, hi ha una transferència del sector privat al sector públic, bé que aquest sigui sovint dirigit com el privat, amb la forma jurídica de la societat anònima. L’estat estableix un control directe sobre la vida econòmica, però l’instrument jurídic de què se serveix continua essent el contracte. La intervenció de l’estat en la vida econòmica no canvia fonamentalment els mecanismes de l’ordre jurídic capitalista. El dret d’intervenció és un dret ambigu de caràcter inestable i contingent. Els reglaments administratius es multipliquen, la forma reglamentària s’imposa a la legislativa, el nombre de lleis minva i els decrets esdevenen la regla general. Les mesures circumstancials i sovint contradictòries se succeeixen, i es produeix una situació i una confusió inextricable.
Fonts
La paraula font té dos sentits: un d’històric, en virtut del qual hom entén per font les dades de tota mena que permeten de conèixer el dret (documents escrits, tal com els codis d’Hammurabi, de Justinià, etc.), i un altre de dogmàtic, que designa l’origen del conjunt de les regles de dret i respon a la pregunta: d’on ve el dret?, d’on vénen les regles del dret? Bé que moltes doctrines pretenen de mantenir que la font principal i originària del dret és el costum, l’única veritable font que té transcendència per a la societat és la llei. En les societats primitives, la vida de la unió tribal era regulada per l’autoritat del cap, però la seva autoritat era predominantment consultiva i, per tant, les regles que ell donava no constituïen fonts de dret. El costum, en tant que regla de dret, únicament sorgeix amb el naixement de l’estat. Ja a Roma la llei havia adquirit el valor de font essencial del dret; però la llei redactada pel poder estatal esdevingué inintel·ligible per al poble, i així sorgí una nova casta: els juristes. Aquesta casta dóna consells i suggereix solucions en els casos en què un individu o una entitat entra en col·lisió amb la llei. En algunes ocasions, les solucions presentades pels juristes esdevenen fonts de dret, ja sota el nom de jurisprudència —que avui únicament en casos especials és veritable font de dret—, ja sota el nom de costum. Des de l’aparició del dret modern, la legislació és un monopoli del poder estatal (les corts o parlament, és a dir, el poder legislatiu, bé que actualment, i per les especials característiques del dret intervencionista, és directament controlat pel poder executiu). L’ordre polític té una gran influència radical entre els dos grans drets capitalistes: el common law i el dret continental. És impossible de considerar el dret com una simple traducció del poder econòmic. Els principis generals del dret, tals com el principi que ningú no pot ésser jutjat sense ésser escoltat, que no hi ha pena sense llei anterior que l’estableixi, etc., només són fonts del dret en tant que són acceptats pel poder judicial i estatal.
La funció social del dret
L’ordre jurídic té funcions d’organització, de dominació i d’autoritat política, defensant la unitat de la formació social. Sempre serveix alguna cosa o algú. La ideologia jurídica té principalment finalitats d’integració social, de recobriment de les contradiccions i de restabliment del consentiment general. La norma jurídica no organitza, però, tota la societat, ans només la classe dominant. Aquella permet de desorganitzar les altres classes, tot donant a cada individu un estatut jurídic que permet d’amagar les relacions de poder. La ideologia jurídica capitalista és fonamentada en la llibertat i la igualtat abstractes de l’individu, oblidant la desigualtat real perpetuada pel caràcter absolut del dret de propietat. L’autoritat de l’estat és legitimada per una jerarquia de valors, de regles i de normes, en què els valors considerats fonamentals —llibertat i igualtat— són defensats per l’estat mateix. La ideologia jurídica no aconsegueix totalment la integració social, però permet d’assegurar la dominació d’una classe. Aquesta funció del dret apareix clarament en la manera com tracta les infraccions de les regles jurídiques, és a dir, els delictes. Hi ha infraccions que són acceptades pel dret, tals com les comeses en matèria financera, immobiliària, etc. Unes altres són rigorosament castigades: les comeses contra la propietat privada, contra la integritat física de la persona, etc. La repressió d’aquesta mena de criminalitat intenta de crear una consciència col·lectiva que amagui i faci desaparèixer els conflictes entre les classes. D’altra banda, però, la funció unitària i cohesiva del dret és contrapesada pel seu paper desintegrador, en tant que serveix de fonament i justificació de conflictes socials.