L’erasmisme i l’antierasmisme començaren ja en vida d’Erasme. Cal distingir un erasmisme filològic d’un altre de caire teològic que, sovint, desembocà en el protestantisme. Però en alguns països, sobretot als de la península Ibèrica, l’erasmisme religiós fou un element actiu i renovador dintre l’Església Catòlica. L’humanisme cristià neerlandès, centrat al Col·legi Trilingüe de Lovaina, fou alhora receptor i difusor de l’erasmisme (Frans Craneveldt, N. Cleynaert, Clenardus, Martinus Lipsius). A la Facultat de Teologia, tot i que hi predominaren els antierasmistes de caire medieval, hi ha també erasmistes moderats: Martin van Dorp i Adrià d’Utrecht (el futur papa Adrià VI). Enfront dels partidaris de Luter —Butzar, Hutten, Reuchlin, Melanchton—, Eck Wimpfeling i, més endavant, Witzel prenien posicions semblants a les d’Erasme. A Suïssa, Erasme era amic de Zwingli, dels Froben i dels Amerbach de Basilea. A les torres frontereres de l’Imperi —llevat de Bohèmia i Moràvia, on l’erasmisme trobà ressò prop dels hussites—, prevalgué un erasmisme polític, pacifista; Segimon I de Polònia i Ladislau VI d’Hongria es relacionaren amb Erasme. Lluís II d’Hongria havia estat educat per Iacobus Piso, erasmista. La vídua, Maria d’Àustria, neta de Ferran el Catòlic, tenia dos fervents erasmistes a la seva cort: Ioannes Henckel i N. Oláh. Erasme apreciava molt Ianus Pannonius; eren erasmistes Stephanus Brodarics, A. Thurzó, Nádasdy, Perényi, Nagyráradi, Komjáti. A Polònia, ensems amb Cricius i Laski, Ioannes A. Cassoviensis convertí Cracòvia en un centre erasmià. Els humanistes anglesos generalment seguiren l’exemple de Fisher, de More i de Wolsey i restaren fidels a la religiositat renovadora del neerlandès; fou antierasmista el teòleg Edward Lee. A França —on Erasme comptava alhora amb les simpaties a la cort de Francesc I i amb forts enemics a la universitat (Noel Beda)—, el cenacle erasmista de Meaux, entorn del bisbe Guillaume Briçonnet, es decantà vers un evangelisme independent (Lefèvre d’Étaples) o vers el protestantisme (Guillaume Farel, Louis de Berquin). Margarida de Navarra, luterana de cor, bé que exteriorment catòlica, seguí l’irenisme d’Erasme, anterior al De libero arbitrio, però no fou mai plenament erasmista. Malgrat llur contraposat concepte d’Església, Calví rebé influències d’Erasme. Guillaume Budé fou erasmista en filologia, François Rabelais en certs aspectes religiosos, i Michel de Montaigne en la seva actitud filosòfica. L’erasmisme literari, iniciat a Itàlia durant el viatge d’Erasme, perdurà en diferents grups: el venecià (Bembo), el milanès (Andrea Alciato: Emblematum libellus), el ferrarès (Celio Calcagnini). Els Colloquia foren imitats als Dialoghi piacevoli de Niccolò Franco (1542) i traduïts per Pietro Lauro (1549). La influència literària erasmiana arribà fins a Girolamo Vida, Giambattista Marino i Giordano Bruno. Un corrent literari antierasmià, reacció contra el Ciceronianus i contra certes sàtires d’Erasme sobre els italians, fou seguit per Pietro Corsi, Ortensio Landi, Gaudenzio Merula i el castellà Ginés de Sepúlveda. L’aspecte religiós de l’erasmisme trobà simpaties prop d’alguns cardenals (Caietano, Sadoleto, Trivulzio, Gattinara) i d’algun diplomàtic pontifici (Luigi Canossa). Uns altres diplomàtics papals, Girolamo Aleandro i Alberto Pio di Carpi, li foren hostils. A Itàlia, l’erasmisme religiós, centrat a Nàpols, al cenacle de Juan de Valdés, derivà aviat vers un trencament amb l’Església romana: Ochino, Sozzini, Vermigli, Castellione, Blandrata, Curione. L’erasmisme fou difós a Portugal per erasmistes neerlandesos, a Èvora i a Coïmbra (Clenardus, Vassaeus), i per portuguesos dels col·legis universitaris de París i de Bordeus. André de Resende, Marcial de Gouveia i Damiano de Gois, que —com André de Gouveia— passà al protestantisme, es renovaren amb Erasme. La reacció antierasmiana —cal recordar l'Antimoria d’Aires Barbosa (1536)— es palesa en l’actitud de Pedro Margalho, Estévão de Almeida i Diogo de Gouveia a la conferència de Valladolid del 1527, convocada per l’inquisidor general Alonso Manrique, arquebisbe de Sevilla, i dissolta sense condemnar Erasme, el qual assolí una declaració imperial a favor seu (13 de desembre de 1528). La conferència correspon a un ambient hispànic caldejat per les discussions erudites i per l’àmplia difusió de les obres d’Erasme. El neerlandès comptava amb bons amics espanyols a la Cort de Carles V a Brussel·les: l’arquebisbe de Compostel·la (després, de Toledo) Alonso de Fonseca, Pedro Ruiz de la Mota, bisbe de Palència, els doctors Luis Coronel i Juan de Quintana. Mantingué polèmiques amb Diego López de Zúñiga i Sancho Carranza de Miranda, doctors d’Alcalá. La importació d’obres literàries i doctrinals d’Erasme havia estat seguida per edicions i traduccions espanyoles. La primera versió fou el Tratado de cómo se quexa la Paz (1520); Miguel de Eguía, impressor d’Alcalá, publicà l'Enquiridio o manual del cavallero christiano (1526), agençat per Alonso Fernández de Madrid, ardiaca d’Alcor (Palència). L’alineació de forces a Valladolid donà la tònica posterior de l’erasmisme i de l’antierasmisme a Castella: a favor d’Erasme, els complutenses (llevat del doctor Ciruelo), els benedictins (l’abat Alonso Enríquez i el monjo Alonso Ruiz de Virués, de San Benito de Valladolid) i els clergues (Cabrero, Coronel, Alcaraz, Lerma); en contra, els mendicants: el franciscà Antonio de Guevara, i, amb certs matisos, el dominic Francisco de Vitoria. D’antuvi, l’erasmisme s’inserí en altres corrents espirituals paral·lels: l’espiritualisme medieval persistent en els alumbrados, el reformisme savonarolià, els primers cenacles luterans; les persecucions de la inquisició contra tots aquests grups atenyeren de retop els erasmistes: foren processats Diego de Uceda, l’editor Miguel de Eguía, Bernardino Tovar i Juan de Vergara; fou sospitós d’erasmisme l’arquebisbe de Toledo Bartolomé Carranza (1533). Foren erasmistes bon nombre d’humanistes castellans, des d’Alonso de Valdés fins al Brocense, i l’erasmisme influí damunt un seguit d’escriptors espirituals i sobre la literatura profana, en especial sobre el corrent ja influït per Llucià de Samòsata del Crótalon i del Viaje de Turquía, atribuït per Bataillon al doctor Andrés Laguna. L'Índex de Pau IV (1558/59) prohibí tots els escrits d’Erasme; el de l’inquisidor Fernando de Valdés (1559) prohibí algunes obres espirituals (particularment les traduccions en vulgar), actitud seguida a l'Índex de Pius IV (1564). Tot amb tot, l’erasmisme continuà essent una força latent a Castella fins a l’època d’Arias Montano i de Cervantes. L’erasmisme europeu no s’esgotà pas amb el Renaixement i el manierisme. La seva actitud racional i crítica ressorgí pertot durant el segle XVIII. Al segle XIX, la història cultural s’interessà per Erasme tant bon punt intentà de passar del Renaixement italià al Renaixement europeu. La historiografia positivista erasmiana culminà amb l’edició Allen de l'Opus epistolarum d’Erasme (12 vols, Oxford 1906-58), que ha fet renovar els estudis erasmians. Una nova fita ha estat l’edició crítica de les Opera omnia, iniciada als Països Baixos en relació amb la Unió Acadèmica Internacional el 1969, any del cinquè centenari del naixement d’Erasme.
L'erasmisme als Països Catalans
La influència d’Erasme als Països Catalans es produí a diversos nivells de penetració ideològica, dependents de la pluralitat d’estímuls que oferia la seva obra. D’entrada, fou més directa entre els humanistes valencians coetanis, exiliats a Europa (Lluís Vives, Joan Gelida, Joan Martí Població) o residents a València (Pere Joan Oliver), amb alguns dels quals tingué relació personal o de correspondència. També fou significatiu el cercle barceloní de Miquel Mai (Vicenç Navarra, Joan Morell, Rafael Joan), que d’alguna manera reflectí la moda erasmiana vigent aleshores (vers el 1528) a la cort de Carles V. Hi ha igualment notícia de la difusió de llibres d’Erasme a Barcelona i a València. Si l’edició d’un opuscle gramatical seu a Barcelona el 1529 (per Arnau de Sant Joan) o la representació teatral dels Colloquia a València el 1537 fan pensar en una operació merament acadèmica, relacionada amb l’ensenyament del llatí segons criteris renovadors, ja existí un propòsit de proselitisme doctrinal en les traduccions castellanes que començaren a difondre's des de València a partir del 1528 (Enquiridion, Institución del matrimonio, Silenos, La lengua, etc.) a càrrec d’un parell d’intel·lectuals immigrats, Juan de Molina i Bernat Pérez de Chinchón. Tot i l’oposició del sector ortodox, que el 1525 ja encapçalà Joan Salaia, rector de la universitat, les idees d’Erasme aconseguiren una àmplia difusió, a través de polèmiques de trona i d’impresos, i es transparentaren en el treball d’escriptors eminents (Pere Joan Nunyes, sobretot; una mica, Pere Antoni Beuter; potser el poeta Joan Ferrandis d’Herèdia). El 1537, la inquisició condemnà Erasme, i això tingué com a conseqüència, en primer lloc, la interrupció de les edicions castellanes, de fons religiós i adreçades a un públic indiscriminat i, a la llarga, la mitigació de qualsevol actitud crítica en el terreny especulatiu. Erasme continuà essent reeditat, des del 1544, a València (Francesc Joan Mas, Francesc Dassió) i a Barcelona (Francesc Escobar), però només en llatí i en publicacions d’índole didàctica. Les reminiscències de l’erasmisme plenament militant sofriren la persecució del Sant Ofici, com sembla ésser el cas del procés de Jeroni Conquers i Gaspar de Centelles (1566). Una de les derivacions més vives dels plantejaments erasmians era la reclamació de la lectura de la Bíblia en llengua vulgar (Jeroni Conquers havia traduït al català el Llibre de Job) i Frederic Furió i Ceriol la reprengué encara el 1556, amb el seu llibre Bononia, publicat a Basilea, en el qual postulava la necessitat de les traduccions vernacles, fins i tot a escala dialectal. Un darrer erasmista, però involuntari, fou Joan Martí Cordero, que, a Anvers, publicà en castellà algunes obres d’Erasme, entre el 1554 i el 1556: Cordero hi feu una feina de traductor a sou, sense cap implicació personal. La presència d’Erasme, al segle XVII, es reduí a escadusseres reedicions de texts gramaticals, a Barcelona. L’estigma d’heretgia que pesava sobre el seu nom i el canvi d’interessos intel·lectuals el feia poc suggestiu per als il·lustrats del XVIII (Maians i Siscar, quan comentà Lluís Vives, s’apressà a denunciar-ne els passatges més aventurats amb un simptomàtic “Hic Vives erasmizat”). Ja entrat el segle XX, Pin i Soler traduí al català algunes obres erasmianes, però ja com una simple curiositat cultural.