i es | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

es

s’, sa
lingüística ling
Article definit masculí propi del parlar salat.

Procedent de l'ipse , fou usat amplament en el català preliterari i és emprat únicament en escrits de to dialectal als llocs on encara perviu (Balears, franja costanera discontínua a l’Alt i el Baix Empordà i la Selva, i a Tàrbena i la Vall de Gallinera). Apareix aglutinat al substantiu que determinava en alguns cognoms catalans (Escós, Espí, Sacosta, Sarrovira, Sarriera, etc.) i en alguns topònims de l’àrea del seu antic domini (aproximadament el del català oriental amb l’Urgell, el Pallars i la Ribagorça): Espuig, Esplà, Sacreu, Sarroca, Collserola, Sesgueioles, Sacalm, etc. Apareix també com a aglutinació tautològica al principi de determinats mots, aglutinació formada a partir de llur plural en deixar els parlants de sentir-lo com a article (Ex: escorball, estambor, etc.). L’article ses es troba aglutinat tautològicament a diversos mots formalment femenins plurals sota la forma contracta es-, així en estovalles (les sestovalles, les estovalles), estenalles, estisores, etc. N'hi ha exemples, també, en toponímia: les Esplanes, les Escomes, les Escaldes, cala Escoves, cala Esfons, etc.

Llegir més...