Hom distingeix tres períodes dins l’estoïcisme: l’estoïcisme primitiu (s. III aC), representat per Zenó de Cítium, Cleantes i Crisip, que consisteix en una doctrina de base materialista que combina les línies generals dels cínics i d’Heràclit, tracta sobretot de física i lògica i es caracteritza pel dogmatisme, representat bàsicament per Crisip; l’estoïcisme mitjà (s. II-I aC), representat per Paneci i Posidoni, que incorpora elements platònics, abandona gradualment el materialisme i aborda preferentment temes morals; i l’estoïcisme nou (s. I), representat per Sèneca, Epictet i Marc Aureli, que, a partir del seu tractament de temes ètics, influí en el món politicosocial romà. Els estoics divideixen, en general, la filosofia en lògica, física i ètica. L’ideal de l’estoic és l’exercici de la virtut, que hom aconsegueix mitjançant l’acceptació del destí i la lluita contra les passions. L’estoïcisme tingué una gran repercussió en el pensament occidental i influí especialment sobre el Renaixement.
m
Filosofia