art etrusc

m
Art

art etrusc L’amfiteatre, excavat a la roca, de Sutri (s I aC)

© Fototeca.cat

Art desenvolupat pel poble etrusc.

Tingué el moment culminant en l’època de l’alt arcaisme (s. VII-VI aC), període que tenia inicialment influència oriental i, a la fi, rebé ja influències gregues mitjançant la ceràmica d’importació coríntia i àtica. La influència oriental és clara en l’orfebreria, els bronzes i les ceràmiques, com les trobades a la tomba Regolini-Galassi. Sota la influència grega s’inicià la gran escultura amb motius d’animals fantàstics i també la gran escultura de terracota per als temples, com les de Vei (Apol·lo, Mart), d’autor conegut pel nom de Vulca. A partir del s. IV l’art etrusc perdé tota l’originalitat i esdevingué una província més de l’art grec, i al s. III s’introduí plenament dins el món hel·lenístic. L’arquitectura és més coneguda pels texts i les descripcions antigues que no pas per les obres que en resten; l’ús de la pedra era limitat als fonaments; la forma dels edificis és coneguda únicament a través de les tombes, que adoptaven aquestes formes. S'han conservat alguns fragments de muralles de ciutats i notables portes a Perusa i Volterra. El temple, segons Vitruvi, era quadrangular, amb pòrtics al davant i tres capelles al darrere, fet provat per l’arqueologia; la superestructura de fusta donà una amplària gran a l’intercolumni i alhora una altura reduïda al conjunt. La casa era rectangular, amb teulada a dos vessants. La gran escultura ignorà el marbre i fou feta, sobretot, amb terra cuita o calcària local; l’escultura de bronze era de petites dimensions i d’un caràcter funerari i sacre. La pintura, directament sobre els murs o bé sobre plaques de terracota que hom afegia als murs, és molt notable per la composició, pel cromatisme i, sobretot, perquè constitueix l’únic testimoniatge de pintura antiga que s’ha conservat abundantment; la destinació era també funerària. L’orfebreria era riquíssima i de formes complexes, dins un estil orientalitzant. La ceràmica era de dues menes: llisa i negra, tipus bucchero nero, o d’imitació de la grega, de figures negres anomenades hídries ceretanes.