Hom en pot enfocar la història des del punt de vista tècnic de l’armament, de l’art de la guerra (estratègia, tàctica, batalles), de les relacions entre organització militar i organització social, de la influència de l’exèrcit en l’estat (militarisme, pretorianisme, servei militar, guerra) o bé de la seva influència en la història general. De fet, la història d’un exèrcit es confon amb la de l’estat corresponent. No hi ha exèrcit que no depengui d’un estat o sobirà, ni estat o sobirà mancat d’exèrcit, perquè la possessió de forces armades és condició de tota sobirania, del grau de cohesió de la qual dóna idea el grau de control que té sobre les pròpies forces armades.
En la història institucional dels exèrcits no es troba una evolució lineal contínua (excepte en matèria d’armament), sinó fluctuacions entre tendències que se succeeixen al llarg dels segles. A certes èpoques que els exèrcits han estat pagats amb terres (feus) han succeït èpoques que han estat pagats amb diners (soldada) o no han estat pagats (en el cas extrem, el combatent duia queviures, armes, muntura i servents, segons la fortuna, i es refeia amb el producte del botí, el saqueig i el rescat o la venda com a esclaus dels presoners fets per ell), cicles que es troben sencers en les més diverses civilitzacions (antic Egipte, Roma, Bizanci, edat mitjana europea, fins i tot oscil·lacions entre les tres maneres de mantenir l’exèrcit als EUA, de l’últim terç del segle XVIII fins al començament del segle XX).
A certes èpoques les estructures de l’exèrcit s’identificaven plenament amb les de la societat, i en altres hi havia una profunda desharmonia entre les unes i les altres. Els combatents (almenys, caps i oficials) constituïen una casta hereditària, lligada o no a la possessió de terres gravades i a la de serfs o peons que les treballessin, o eren reclutats de totes les classes socials, dos sistemes d’una mateixa civilització en llurs diferents etapes, tant a l’antic Orient com a l’Europa medieval i moderna: en certs exèrcits europeus del segle XIX, l’exclusivitat nobiliària en els alts graus, l’existència de dinasties militars, la propietat particular de regiments i batallons, les últimes modificacions, etc, recorden l’existència de castes en altres moments de la història.
Així mateix, els sobirans han procurat que llur exèrcit fos representatiu del país sencer en tota la seva eventual varietat ètnica, religiosa o social, i en altres èpoques l’han constituït exclusivament amb gent de grups ètnics o religiosos determinats, tinguts per particularment bel·licosos, o lleials, o procedents de terres pobres d’economia tancada de subsistència, més rendibles com a productores de soldats que com a productores d’imposts. Així, a la corona catalanoaragonesa, les campanyes mediterrànies de l’edat mitjana foren realitzades amb els almogàvers, tropes reclutades a les zones frontereres més pobres.
Els estats han procurat de tenir, o bé un exèrcit com més de masses millor, en què el cost de mantenir tants soldats és parcialment compensat despenent el mínim en cadascun d’ells, o bé un exèrcit petit foguejat i especialitzat. Les raons d’una preferència o una altra solen ésser extramilitars: un sobtat augment demogràfic acompanyat de desocupació forçosa o de proletarització de part de la població, no acompanyat de redistribució de terres, d’industrialització o altres reformes, ha precedit sovint sobtades multiplicacions de contingents (Roma després de Mari, Europa a mitjan segle XVII, a l’últim terç del segle XVIII i al primer terç del segle XX, etc). La necessitat de canalitzar descontentaments ha conduït també a augments de contingents i a reformes en l’exèrcit (pas d’un exèrcit bàsicament voluntari a un exèrcit bàsicament forçós, o al revés, disminució o allargament del temps de servei, rebaixament de l’edat mínima necessària per a ésser admès a l’exèrcit, enduriment o afebliment de la disciplina).
Tant a l’antiguitat com en els temps moderns, els exèrcits han estat constituïts per estrangers o només pels nacionals, o bé per una forma de reclutament mixta. Hom ha dit que el despotisme preferia els exèrcits d’estrangers, de gent desarrelada que no sentís lligams de família ni de veïnat, i que les democràcies preferien el reclutament de nacionals. Així, la Roma republicana, amb un exèrcit exclusivament de ciutadants propietaris, pot ésser comparada a la Roma imperial, amb un exèrcit proletari de romans i d’italians (a qui era concedida aleshores una ciutadania romana, que restava automàticament desvalorada), i amb unes tropes, dites aliades o mercenàries, de númides, gals i ibers del sud-est hispànic i de terres catalanes. A les monarquies absolutes europees, el nucli permanent dels exèrcits era constituït en gran part per estrangers (escocesos, irlandesos, suïssos, gent dels petits principats alemanys del sud, bretons, corsos, catalans del Rosselló i la Cerdanya, etc); per contra, a les repúbliques i monarquies constitucionals dels segles XIX i XX, els exèrcits es nodriren exclusivament de nacionals, almenys a la metròpoli (tota una altra cosa són les tropes colonials, amb llurs legions estrangeres i tropes tribals). De fet, han existit també monarquies absolutes i règims totalitaris amb capacitat de recórrer a la mobilització general de nacionals i, sobretot, en tot estat, des de l’antiguitat romana fins avui, han coexistit sempre dues menes d’exèrcit, com a institucions diferents o com a parts d’una mateixa institució: per a l’exèrcit de conquesta, de campanya llunyana, i també per a les missions de repressió interior, hom ha considerat òptims els soldats molt foguejats, professionals, si és possible vitalicis, millor voluntaris ben pagats, estrangers o nacionals desarrelats, amb fidelitat única a l’exèrcit i als seus oficials, amb un codi disciplinari sever i amb molts anys de servei. Als Països Catalans, els miquelets esdevingueren cèlebres, als segles XVII i XVIII.
D’altra banda, per l’exèrcit de defensa del propi territori, han estat considerats òptims els paisans militaritzats provisionalment pel servei obligatori (universal o selectiu), naturals de la terra per la qual lluiten, i que en temps de pau han estat ensinistrats per oficials en actiu o en reserva. La introducció d’aquest servei obligatori topà sovint amb resistència. Així, a Barcelona, l’avalot de les Quintes (1773) revelà una oposició sistemàtica a les lleves que arribà a mitjan segle XIX. També hi hagué oposició a les Balears (on Carles IV d’Espanya hagué de fer anul·lar el reclutament previst, el 1802) i al País Valencià. Alguns estats empobrits o tributàriament impotents (Espanya al segle XIX, Portugal als segles XIX i XX) i, molt excepcionalment, alguna potència rica (els EUA a la guerra del Vietnam) han utilitzat, malgrat l’opinió adversa dels militars mateixos, aquesta mena d’exèrcits en campanyes colonials, amb resultats desastrosos tant en campanya (mortaldat molt superior, eficàcia molt inferior) com a la metròpoli (maror contra el govern, emigració en augment, propagació de malalties i vicis abans exòtics, desmoralització en general). Quan, en una època o en un país, han predominat guerres de conquesta, hom ha dit que el seu exèrcit era permanent, voluntari, pagat —mercenari—. Quan ha predominat la defensiva o la guerra per qüestió de límits entre veïns immediats, hom ha dit que el seu exèrcit era nacional, basat en el servei obligatori, no remunerat, de la tropa. A Catalunya, l’usatge Princeps namque establia la participació obligatòria de tot home útil en la defensa del país, en cas d’amenaça exterior. Les autoritats castellanes, a l’època de Felip IV de Castella, toparen amb aquest text legal, que impedia d’utilitzar tropes catalanes per a operacions a l’estranger.
De fet, totes dues formes d’exèrcit han coexistit, bé que l’una o l’altra, per la seva més gran importància momentània, pot ésser l’única que es destaqui. Juntament amb les legions romanes de l’Imperi, de reclutament teòricament voluntari, remunerat, sovint estranger, existiren les milícies obligatòries dels ciutadans de 17 a 46 anys (fins a 60 anys, per al servei de vigilància a les muralles) en els graus de dilectus (períodes anuals de servei selectiu), tumultus (mobilització general de ciutadans) i evocatio (mobilització total; en casos de perill extrem, fins i tot els esclaus eren mobilitzats). A l’edat mitjana europea, al costat del servei en virtut d’obligació feudal (host, cavalcada) i al costat de guerrers professionals, veritables empresaris de guerra, que eren contractats amb llurs homes per un sobirà, o algú altre, es conservà la mobilització general de paisans, convocats amb fogueres enceses de cim a cim, a toc de corn marí abans d’ésser-ho a toc de campana (d’aquí, so metent, el nom de sometent), exèrcit basat en el lligam a terra més que en el lligam envers el sobirà. Així, els reis de la corona catalanoaragonesa contractaren sovint, per a les campanyes de la reconquesta i més encara per a l’expansió a la Mediterrània, voluntaris, professionals de la guerra, gent pròpia o forastera, i es donà el cas que mercenaris catalans serviren els reietons de Tunis, mentre tropes sarraïnes eren contractades pels comtes de Barcelona. Però, en cas de guerra al mateix Principat o a les seves fronteres, el sometent general era mobilitzat, i ho fou encara del 1690 al 1714 i, malgrat la seva abolició pel decret de Nova Planta, el 1794 i del 1809 al 1814, abans de desaparèixer sota aquest nom com a institució militar, bé que com a sometent general podrien ésser definides les mobilitzacions, especialment les últimes (arribà a ésser cridada tota la població masculina vàlida entre 16 i 50 anys), que la Generalitat convocà per a l’Exèrcit de Catalunya, tant sota aquest nom oficial com sota el dels diferents cossos (com el d’Exèrcit de l’Est) en què aquell es fongué (1937-38).
L’exèrcit espanyol ha experimentat grans modificacions organitzatives els darrers anys. La marina i l’aviació ja havien estat reformades al final dels anys setanta i principi dels vuitanta com a conseqüència de l’ingrés a l’OTAN, però l’exèrcit de terra havia quedat al marge d’aquesta renovació. El primer dels plans de reforma aplicats a l’exèrcit fou el Plan Meta, que reduí les capitanies generals de nou a cinc i distribuí els efectius en 15 brigades, agrupades en cinc divisions. Posteriorment el Plan Norte, fet públic l’any 1993, reduí els efectius a 12 brigades, distribuïdes bàsicament al centre i el sud de la península, constituïdes en la perspectiva de la seva possible integració en unitats multinacionals. D’acord amb aquesta idea, els militars espanyols han participat en diverses operacions internacionals organitzades per l’ONU (El Salvador, Namíbia, Bòsnia i Guatemala). El rebuig social al servei militar obligatori, reflectit en un elevat percentatge d’objecció de consciència, i la baixada de la taxa de natalitat, van obligar a emprendre la professionalització progressiva de les Forces Armades. El Llibre Blanc de la Defensa de l’any 2000 consolidà tot el procés de reforma, modernització i professionalització dels efectius de l’exèrcit espanyol, que en l’àmbit més immediat i de més difusió s’associà a la finalització del servei militar obligatori al desembre del 2001.
La professionalització de l’exèrcit ha reduït els seus efectius a uns 150.000 individus, repartits de la manera següent: 95 600 en l’exèrcit de terra, 22.900 a la marina i 22.750 en l’exèrcit de l’aire. També cal afegir l’existència d’uns 328.000 reservistes i de 73.000 efectius de la guàrdia civil i de la guàrdia civil del mar, que tot i que de manera formal estan subordinats al ministeri de l’interior, orgànicament continuen depenent del ministeri de defensa espanyol. Tot i això, la manca de persones disposades a ingressar a les forces armades espanyoles ha donat lloc a un grau insuficient d’ocupació d’aquestes places (segons els especialistes en reclutament militar, per a trobar el militar professional òptim, calen 15 candidats per a cadascuna de les places ofertes). Això està fent replantejar el volum d’efectius de l’exèrcit espanyol. El 1993 Espanya passà a formar part de l’Eurocorps, que integra juntament amb quatre estats més de la UE i com a tal participa en diverses operacions a l’OTAN (entre d’altres, a Kosovo i a l’Afganistan), i també sota el mandat de l’ONU, entre les quals a Haití, i també a l’Afganistan. D’acord amb la Llei de defensa de l’any 2005, aquesta participació es fa sota autorització prèvia del Congrés dels Diputats.