Se separaren del moviment popular dels trobaires, que consideraven caòtic. Creada el 1854, a la vora del Roine, la integraven Frederic Mistral, Josèp Romanilha i Teodòr Aubanèl. El seu nom fou una invenció de Mistral, que aplicà el sufix occità -itge a una paraula misteriosa, felibre, que potser no és més que un error de transmissió (dins una oració popular, la seqüència sèt felibres de la lei es pot interpretar clarament com sefer libre de la lei). Els felibres eren burgesos, intel·lectuals i ruralistes, i els trobaires, obrers i urbans. El felibritge té quatre períodes essencials. Fins a l’acabament del Segon Imperi Francès i la Comuna (1871), l’associació fou molt fraternal, a despit de les tensions entre monàrquics i liberals. Els felibres, d’una banda, colliren la glòria a París, i, de l’altra, establiren un ideal renaixentista, paral·lel al dels catalans.
La germanor dels provençals i els catalans, volguda per Mistral i Víctor Balaguer i Cirera, tenia per símbols la Copa Santa, oferta per patricis de Barcelona, i el cant nacional que Mistral escriví arran d’aquesta ofrena (1867). La guerra del 1870 i el paper polític que hi tingué Balaguer feren més llunyana aquesta germanor. Dins el seu període, el felibritge sofrí una contradicció entre la seva majoria, clerical i situada a la dreta francesa provincialista, i una minoria, liberal i republicana. Mistral apareix com un poeta de la tradició, però a Marsella i al Llenguadoc hi havia un “felibritge roig”. L’associació absorbí més o menys aquesta contradicció i s’eixamplà a totes les províncies d’Occitània, tot celebrant la germanor de “tots els pobles llatins”. El 1891, el president (capolièr) del felibritge, Felix Gras, era un “roig”, però l’associació esdevingué més i més provincial i folkloritzant. Els lligams amb Catalunya foren trencats orgànicament el 1893. Els intents d’actualització fracassaren, a despit del federalisme dels joves (1892).
La mort de Mistral (1914) i la Primera Guerra Mundial n’acceleraren la decadència. D’ençà del 1918, el felibritge ha sobreviscut, però les onades de modernitat occitana —poètiques, lingüístiques o polítiques— han sorgit fora d’ell.
El felibritge a la Catalunya del Nord
Al Rosselló hi ha una mantinença catalana, de la qual han estat síndics Carles Grandó, Emili Foxonet, Joana Mauresó (que dimití l’any 1976 per desavinences amb el capolièr Renat Jouveau i deixà vacant la sindicatura fins l’any 1982), Albert Leophonte (1982-85) i Empar Nogué (1985). L’any 1983 hom celebrà a Perpinyà una festa conjunta en què s’aplegaren les Copes Santes de Catalunya i Occitània. Cada any la mantinença catalana participa a la Santa Estela i organitza una reunió, el matí dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or, a Perpinyà. El 1987 és previst de celebrar al Rosselló la Santa Estela, cosa que només havia succeït un cop, l’any 1910. D’ençà del 1982, la mantinença rossellonesa publica el butlletí trimestral en català Tradició i cultura.