És un dels instruments d’origen més antic. Les modalitats occidentals més importants són la flauta dolça i la flauta travessera.
La flauta dolça, anomenada també flauta de bec o d’Anglaterra, és un instrument de fusta, de perforació cònica, amb un orifici a la part posterior i vuit a la part del davant. El tub, parcialment tapat per un fragment de fusta, només deixa passar un fil d’aire, dirigit contra la vora tallada obliquament de biaix. Al segle XV hom descriu tres membres de la família (soprano, contralt i tenor), més tard ampliats a cinc: sopranino en fa (extensió del fa4 al sol6), soprano en do (del do4 al re6), contralt en fa (del fa3 al sol5), tenor en do (del do3 al re5) i baix en fa (del fa2 al sol4). El contralt fou el més utilitzat. La flauta dolça fou substituïda per la travessera a la segona meitat del segle XVIII, a causa de la seva feble sonoritat. En moltes partitures és anomenada, en italià, flauto. Actualment és un instrument molt practicat per afeccionats.
Flauta travessera
La flauta travessera és un instrument de tub cilíndric, amb embocadura i setze orificis. Hom l’anomena així perquè l’instrumentista la sosté, de través, davant la boca. És documentada ja al segle XVI, i rep també el nom de flauta d’Alemanya. Fou perfeccionada constantment gràcies a l’ús de claus, cossos de recanvi, modificacions dels orificis i de la perforació, etc. Ha estat construïda amb diferents menes de fusta i amb vori, coure, argent, or i platí. Els membres més importants de la família són la flauta en re o de concert, anomenada també en do, perquè la seva extensió va del do3 al do6, el flautí o piccolo, la flauta baixa, anomenada també contralt, i la flauta d’amor. Hi ha diversos concerts per a flauta, de Vivaldi, Haydn i Mozart (dos per a flauta i orquestra i un per a flauta, arpa i orquestra); és també freqüent la combinació de flauta i tres instruments de corda, amb la formació de quartet. A molts indrets dels Països Catalans, sovint els termes de flabiol i flauta o flaüta són, de fet, sinònims.