Les flors són exclusives i característiques de les fanerògames. Des del punt de vista morfològic, la flor és considerada com un eix caulinar de creixement definit sobre el qual van inserits els òrgans de la reproducció (estams i carpels) i generalment òrgans accessoris (pètals i sèpals), de funció protectora o per a atreure pol·linitzadors. Les peces florals van sobre un eixamplament caulinar (receptacle o tàlem), disposades en verticils o cicles (flor cíclica) o en hèlix (flor acíclica). Normalment hi ha quatre verticils distints, que, de fora a dins, són el calze, format pels sèpals, d’aparença foliar, la corol·la, constituïda pels pètals, generalment de colors brillants, l'androceu format pels estams, productors del pol·len, i el gineceu, que consta dels pistils, originadors dels primordis seminals. El calze i la corol·la constitueixen, conjuntament, el periant. En cas que els sèpals siguin iguals que els pètals, hom parla de tèpals. Si la flor té tots els verticils, és una flor completa, altrament és una flor incompleta. Si hi ha calze i corol·la, la flor és diclamídia; si només hi ha un d’aquests verticils, és monoclamídia (asèpala si hi manquen els sèpals i apètala si hi manquen els pètals); si hi manca tot el periant, és aclamídia. Si té estams i pistils, la flor és hermafrodita o bisexual, i en tal cas és anomenada, a vegades, flor perfecta; si hi manquen els pistils o els estams, és unisexual, i és anomenada, a vegades, flor imperfecta; si només hi ha estam, una flor masculina o mascle, i si només hi ha pistils, una flor femenina o femella. Quan la planta té flors unisexuals de tots dos sexes, és monoica, i si les flors de cada sexe hi són sobre plantes distintes, l’espècie és dioica. Si hi ha flors bisexuals, masculines i femenines, en un mateix individu, és una planta polígama.
Designació d’una flor segons sigui la posició del seu ovari
Segons el nombre bàsic de peces hom parla de flors dímeres, trímeres, etc. Quan els diferents membres de cada verticil són iguals, la flor és regular, actinomorfa o de simetria radial. Una flor és irregular si les peces d’un verticil són diferents de mida i de forma. Quan la flor pot ésser dividida en dues parts iguals, és zigomorfa o de simetria bilateral. Quan, per conreu, una flor ha esdevingut amb molts pètals, és una flor doble. Sovint les flors són reunides en una inflorescència. En l’aspecte evolutiu, la flor és una tija escurçada, i les peces foliars han derivat de fulles. És palès l’origen foliar dels sèpals; per contra, els pètals, en la majoria dels casos, són estams modificats. El 1937 A. Arber establí que el carpel i l’estam no són fulles modificades, sinó que ambdues estructures han sorgit d’una estructura d’origen comú, que ha donat fulles per una banda i esporofil·les per l’altra.
La flor en les arts plàstiques
La flor ha estat un element pictòric en la majoria d’estils artístics, com a temàtica pròpia o com a motiu de complement. Assoleix importància pròpia a partir de les acaballes del segle XVI. Hom en destaca el caràcter simbòlic —brevetat de la vida, riquesa, noblesa, amor, estacions de l’any, etc.— en un gran nombre de pintures renaixentistes i barroques. Molt lligada a les natures mortes, fou utilitzada per artistes de segona categoria, atesa la poca estima artística que tingué. A partir del segle XVIII començà a imposar-se el caràcter decoratiu de les flors, que perden tota mena de simbolisme i es banalitzen. Retrobades com a excusa de llum per l’impressionisme, caigueren després un altre cop en la trivialització, que encara perdura actualment.