A Mallorca i a Eivissa, els forans constituïen un estament específic (mà de fora o mà forana) i tenien participació com a tal en el govern municipal. Els forans mallorquins eren tots els qui no habitaven a la ciutat de Mallorca, i tenien una organització pròpia, el Sindicat Forà, que es reunia alternadament a Sineu i a Inca; una delegació d’aquest sindicat formava part del Gran i General Consell, del qual constituïa un terç del total de representants. A partir de mitjan s. XIV només una minoria era propietària de la terra, molts conreaven els camps de rics ciutadans i uns altres pocs estaven vinculats als gremis de la ciutat. Els forans enriquits d’algunes viles importants, que aspiraven a un paper polític, passaren a residir a la ciutat i s’incorporaren a l’oligarquia ciutadana. Algunes viles, per part seva, tenien també la pròpia part forana. Els interessos dels forans, bé que sempre foren contraposats als de les classes privilegiades ciutadanes, fins al punt de donar lloc a revoltes sagnants (revolta dels Forans), s’identificaren o es complementaren amb els dels menestrals, i aquests dos grups populars s’uniren, així, en el gran esclat de violència del 1391 contra el call de la ciutat de Mallorca i més tard, el 1520, en la guerra de les Germanies. A Eivissa, un dels tres jurats que governaren l’illa havia d’ésser jurat de mà de fora. Al contrari, els habitants dels llocs forans de Barcelona (territori de Barcelona) no tenien cap participació en el govern municipal. Llur oposició als ciutadans, gairebé sempre per matèria d’imposts, fou un fet constant, i sovint feren sindicat i nomenaren missatgers prop dels reis per defensar llurs drets (1483, 1488, 1490).
f
m
Història