genitiu

genitivo (es), genitive (en)

m

Lingüística i sociolingüística

Cas de les llengües indoeuropees que, bàsicament, determina el substantiu (al: «das Haus des Mannes», ‘la casa de l’home’; angl: «John’s hat», ‘el barret d’en Joan’; llat: «domus patris», ‘la casa del pare’).

En llatí hom estableix entre el genitiu i el terme determinat una relació gramatical no especificada, que pot cobrir totes les significacions dels altres casos (i que hom detalla valent-se de la semàntica del context: partitiva, possessiva, etc). Per a Benveniste, el genitiu és el resultat de transposar un sintagma verbal (relació nom-verb o verb-nom) a sintagma nominal (relació nom-nom): així hom explica l’ambigüitat dels genititus “objectiu” (patientia doloris) i “subjectiu” (patientia animi). Les llengües romàniques no heretaren aquest cas, que ja al s I hom començava a substituir per les preposicions de (heretada pel català) i ex. El català, però, posseeix paraules derivades dels genititus llatins (dimarts die martis, Arderiu (villa) Hardarici, conestable comite stabuli, llur