Les glàndules mamàries són incloses en aquest estudi, perquè són influïdes per l’ovari i la hipòfisi, que incideixen en llur funcionament per mitjà de les hormones. Aquesta branca de la medicina, estretament lligada a l'obstetrícia, ha experimentat notables avenços els darrers anys. L’aparició de l'ecografia, atesa la seva innocuïtat, fins i tot durant l’embaràs, ha col·locat les tècniques diagnòstiques radiològiques tradicionals en un segon terme. Hom ha aconseguit també un notable desenvolupament dels mitjans contraceptius. El perfeccionament de les tècniques quirúrgiques ha possibilitat intervencions més complexes de l’aparell genital femení, àdhuc durant l’embaràs, sense interrompre'l. Així mateix, mitjançant l’anàlisi del líquid amniòtic, hom aconsegueix actualment la diagnosi de malalties congènites del fetus (amniocentesi). El que ha causat més impacte, però, ha estat el naixement en perfectes condicions dels anomenats “bebés proveta”, és a dir, fruit de la fecundació externa o extrauterina i posterior implantació de l’ou en la matriu de la mare.
La ginecologia als Països Catalans
Als Països Catalans, fins ben entrat el segle XX la ginecologia anà unida a l’obstetrícia, i també a la pediatria i a la cirurgia general. Vidal i Solares fundà “Archivos de Ginecopatía, Obstetricia i Pediatría” (1887) i publicà el Manual de ginecología operatoria (1891); Cardenal practicà la ginecologia operatòria; Enric López i Sancho, catedràtic de ginecologia a València (1899), fou l’iniciador de la cirurgia abdominal; i el 1913 se celebrà el Congrés de Ginecologia i Pediatria de València, amb la participació d’Àlvar Esquerdo. Sobresurten, en aquesta època, els professors valencians Manuel Candela i Miquel Martí. “La Ginecologia Catalana”, creada per Jaume Queraltó el 1898, fou la primera revista mèdica en català. L’iniciador a Barcelona de la ginecologia moderna fou Miquel A. Fargas, que practicà les primeres laparotomies per quist d’ovari i per embaràs ectòpic, histerotomies per mioma intrauterí i histerectomies de la península Ibèrica, i Àlvar Esquerdo, ambdós fundadors del servei de ginecologia de l’Hospital de la Santa Creu, foren els mestres del seu temps. Foren succeïts per Pere Nubiola i Víctor Conill i Montobbio. El 1928 fou fundada la Societat d’Obstetrícia i Ginecologia de Barcelona, que després de la guerra civil, i gràcies a l’impuls de Martí Garriga i Roca, ha perviscut amb el nom d’Associació d’Obstetrícia i Ginecologia. Entre els mestres d’anomenada cal citar Víctor Conill i Serra, catedràtic a Barcelona, Joan Esteban, director del servei de l’Hospital de Sant Pau i Santiago Dexeus; i com a revista especialitzada, “Progresos de Obstetricia y Ginecología”. Sala i Ponsati i Rodríguez i Soriano crearen un efímer Club Ginecològic Català, i Jaume Cases i Estrada inicià els Col·loquis Ginecològics.