Introduïda en el sòl grec per successives invasions, entre el tercer mil·lenni i el 1100 aC, el seu territori idiomàtic a l’època històrica constituí un ampli mosaic de dialectes —intel·ligibles per a tots els grecs—, testimoniats per les inscripcions locals, que assoliren categoria literària, de manera que cada gènere literari tingué dialecte propi, bé que fos artificialment respectat. Entre tots, el dialecte jònic gairebé esdevingué llengua comuna literària, però reculà al segle V aC, en imposar-se l’àtic, a causa de la superioritat política, social i cultural d’Atenes. A l’època alexandrina, amb el canvi de les estructures polítiques, socials i religioses del món grec, aparegué una llengua comuna anomenada koiné (bàsicament àtic amb elements de procedència heterogènia). Amb tot, en acostar-se la llengua oral a la llengua escrita, es produí una reacció contra la llengua viva, l’aticisme, que fou la causa de la diglòssia posterior. Només la literatura de les classes socialment inferiors (Nou Testament) es mantingué apartada del rigor aticista.
Hom troba la primera manifestació de la llengua grega en tauletes d’argila —de contingut burocràtic, datades de vers el període 1450-1150 aC— escrites en una escriptura sil·làbica, anomenada convencionalment lineal B escriptura lineal i desxifrada el 1953 per M. Ventris. Pel que fa al micènic, sembla que cal agrupar-lo amb l’arcadicoxipriota, tot i que hi ha discrepàncies i que la grafia sil·làbica no representa fidelment la veritable pronunciació. Sigui com vulgui, hom pot dir que el micènic és l’únic testimoniatge del grec predòric (arcadicoxipriota, eòlic i jonicoàtic). El grec de l’època alfabètica comença al segle VIII aC, i n’és la primera mostra la inscripció sobre un vas àtic d’estil Dipilo.
Les característiques fonètiques del grec alfabètic permeten de distingir-hi quatre grans grups: el jonicoàtic, l’eòlic, l’arcadicoxipriotapamfili i el grup del grec occidental. L’àtic presenta una gran unitat en comparació amb el jònic, que, geogràficament, es divideix en oriental, ciclàdic i occidental. L’eòlic comprèn els dialectes asiàtics tessali i beoci. El grup format per l’arcàdic, el xipriota i el pamfili, juntament amb l’eòlic, de vegades és designat amb el nom d’aqueu, tot i que aquest terme pot provocar confusions amb el dialecte de l’Acaia nord-occidental. El grec occidental agrupa els dialectes nord-occidentals i el dòric, amb nombroses variants. En comparació amb les principals llengües indoeuropees, el grec ofereix com a característiques gramaticals la conservació, bastant fidel, de les vocals indoeuropees, la coincidència de les consonants palatals amb les velars i la conservació de les labiovelars (la qual cosa fa que sigui una llengua centum, en oposició al grup de llengües satam); la representació de les laterals sil·làbiques r, l, per αρ, αλ i, algunes vegades, per ρα, λα; la desaparició de les oclusives en contacte amb iod — ki, ghi > σσ/ττ; ti, dhi σσ (>σ); gi, di > ζ; labial + i > πτ— i la conversió de les sonores aspirades en sordes; la desaparició de s intervocàlica i inicial de paraula (en aquest últim cas deixa esperit aspre); la pervivència, en posició final, només de les consonants m, r i s; la desaparició dels casos instrumental, ablatiu i locatiu; la presència de temes masculins en -a, sigmàtics, en el nominatiu singular i en la major part dels dialectes; una nova formació del superlatiu en τατος; la creació de nous pronoms: ~oύτος, αύτός i ἑκεῖνος; la formació del numeral εἱς, μία, ‘éν sobre l’arrel -σφ- (-σφε, -σφω, -σφαι-); i la creació d’un perfet en κα d’un aorist passiu en φην. Pel que fa al lèxic, cal advertir que, gràcies a les possibilitats de composició i de derivació, ha estat ja des de l’antiguitat un instrument eficaç per a expressar els matisos semàntics més subtils i més variats, propis d’una cultura elevadíssima.
Orígens i desenvolupament del grec modern
En formar-se l’imperi d’Orient a Constantinoble, la llengua grega fou influïda pel llatí. Amb tot, evolucionà lentament però amb continuïtat, i ben aviat, amb el fenomen de la diglòssia, es desdoblà en dues llengües distintes: la popular (δημοτική) i la culta (καθαρεύουσα). Si aquesta es mantingué aferrada als termes més arcaics de la cultura clàssica, la llengua viva se n’allunyà cada vegada més i, partint de la koiné de l’època alexandrina, tendí a la simplificació, que s’efectuà, principalment, durant els segles XI-XIV. Bé que als primers temps de l’Imperi la llengua oferí poques innovacions importants (la Cronografia de Malalas, del segle VI, encara presentava un estadi de llengua poc evolucionat), abans de la caiguda de Constantinoble (1453) ja es pot considerar format el neogrec, la llengua viva ja ha operat unes simplificacions i uns canvis definitius: afèresi de les vocals pretòniques inicials i tendència a la monoftongació (αι > ε; ει > ι, υ; οι > ι) i a l’itacisme (η > ι). Paral·lelament a la fonètica, es produí un procés de simplificació morfològica semblant al procés que, partint del llatí, conduí a les llengües romàniques. El datiu desaparegué (~segle X) i fou substituït, en part, per la preposició εις més acusatiu. També la declinació dels substantius i dels adjectius restà molt simplificada (la tercera, en certa manera, fou absorbida per la primera). En el verb, ultra la desaparició del mode optatiu, s’estengué l’ús de formes perifràstiques per a construir el nou futur (δέλω γραψειν), el pretèrit perfet (‘éχει γραμμένο), el plusquamperfet, etc. De fet, dels quatre temes temporals del verb antic (present, perfet, futur i aorist), només restaren dos: present i aorist, que serviren per a formar el nou sistema verbal del grec. La sintaxi esdevingué, també, més ordenada i analítica, i la reducció del nombre de casos comportà un desenvolupament de les funcions de les preposicions. Un altre fet que caracteritzà la sintaxi fou l’increment de l’aposició. L’ordre dels mots, lliure de bon principi, s’anà modificant. Quant al lèxic, cal assenyalar que, a més dels procediments de composició i de derivació, propis de tota evolució interna, el vocabulari del neogrec acceptà moltes aportacions externes, acumulades al llarg d’una història turbulenta. Així, hom pot detectar la presència d’elements llatins, italians, eslaus, albanesos, turcs i francesos.
El grec ha deixat d’influir, com ho feu abans, sobre les llengües anomenades de civilització, però ho fa encara sobre el grup de llengües veïnes dels països balcànics. La lluita entre la llengua popular i la culta, sostinguda aferrissadament al llarg dels segles, prengué, a la fi del XIX, un caire definitiu que ha portat a una solució, gràcies als esforços dels principals escriptors, que han adoptat la llengua popular i l’han utilitzada preferentment en llurs obres, consagrant-la com a llengua d’expressió literària. Malgrat que els reductes tradicionalment conservadors (exèrcit, administració, església) han continuat emprant la llengua arcaïtzant i que, durant la dictadura del 1967 al 1974, fou votada l’obligatorietat d’ús d’aquesta llengua en l’administració i a les escoles, la δημοτική és indiscutiblement la llengua de la Grècia actual.