Les hagiografies varien segons les intencions de l’autor, el gènere literari o les finalitats perseguides (lectura privada, panegírics, ús ofical litúrgic, etc). Els primers documents hagiogràfics daten del s II i són actes de màrtirs (algunes provenen d’actes proconsulars o notarials, altres són passions llegendàries amb finalitat d’edificació). Al s IV començaren a aparèixer vides de confessors i ascetes, que accentuaven sovint el poder sobrenatural del biografiat. La pràctica litúrgica menà a escriure les vides de cada sant del dia, les quals foren aplegades en els leccionaris, menologis i sinaxaris, o en reculls no pròpiament litúrgics (com la Llegenda Àuria). Molts dels goigs són essencialment hagiogràfics. La crítica moderna de l’hagiografia té com a precedent els bol·landistes ( bol·landista), i encara avui ha de superar criteris medievals i apologètics. En l’hagiografia catalana medieval no manquen els exemples i els miracles ni els reculls destinats als predicadors (s XIV), i hi destaquen Roís de Corella i sor Isabel de Villena. Als ss XVIII i XIX la devoció popular donà nou impuls a la literatura hagiogràfica als Països Catalans i, al sXX, han destacat Torras i Bages i, més literari, Llorenç Riber.
f
Cristianisme