És constituït per una sèrie de sis peus o compassos de dos temps: un de fort seguit d’un de feble. Els dos temps són quantitativament iguals; però, així com el primer ha d’ésser una síl·laba llarga, el feble pot ésser format d’una de llarga (espondeu) o de dues de breus (dàctil). El cinquè peu és sempre format d’una de llarga i dues de breus, i el sisè o final és sempre de dues síl·labes (essent sempre indiferent la quantitat de la darrera). Presenta l’esquema següent: &esb;̆̆|&esb;̆̆|&esb;̆̆|&esb;̆̆|&esb;̆̆|&esb;̆. És un vers recitatiu, i a mesura que fou utilitzat, d’Homer a Nonnos, anà prenent uns esquemes més rígids. Segons la disposició dels espondeus respecte als dàctils, s’escriviren diversos tipus d’hexàmetres (espondaics, periòdics, sàfics, holodactílics i holospondaics), i, tractant-se d’uns versos llargs, els calgueren cesures o pauses ( cesura). A Roma, Enni introduí aquesta forma mètrica, però amb prevalença d’espondeus. Fou seguit per Lucili, Lucreci i Virgili, que n'atenyé la perfecció. Al llarg de la història, diversos tractadistes fixaren algunes lleis reguladores de l’hexàmetre grec i, en algunes literatures, hom ha intentat d’adaptar-lo, sempre, però, d’una manera aproximada. Als Països Catalans, Maragall adaptà en hexàmetres catalans una traducció dels Himnes homèrics feta per Bosch i Gimpera. El seu exemple fou considerablement millorat per Carles Riba (Odissea), que fixà d’una manera gairebé definitiva l’adaptació catalana de l’hexàmetre amb lleis pròpies.
m
Literatura