L’afecció a la cultura hispànica començà a Alemanya a la darreria del s XVIII, relacionada amb el preromanticisme i el Romanticisme. En foren els capdavanters els germans Schlegel, seguits per Jacob Grimm, Herder, Wolf, Humboldt i, posteriorment, per Meyer-Lübke, Vossler i encara per Rohlfs, Curtius, Schramm, Grossmann i Gamillscheg, entre altres. La hispanística ha estat impulsada a França per les universitats de Bordeus, Tolosa (on hom publica el “Bulletin Hispanique”) i París, i per investigadors com Morel-Fatio, Foulché-Delbosc, G.Paris, Martinenche, Le Gentil, Bataillon, Pottier, etc. Els hispanistes britànics, entre els quals es destaquen Fitzmaurice-Kelly, H.Thomas, E.Allison Peers i E.W.Entwisle, han fet una tasca important, i la Universitat de Liverpool publica el “Bulletin of Hispanic Studies”. A Itàlia sobresurten els noms de Farinelli, Sanvisenti i Croce i, més recentment, Rajna, Restori, Macrì, Mancini, Morreale i Terracini, i hom hi publicà els “Quaderni Iberoamericani”, de Bertini, i els “Studi di Letteratura Spagnola”. Hom conrea la hispanística als Països Baixos, als països escandinaus, a Suïssa, a Portugal, a Romania, al Canadà, etc. Actualment els estudis hispànics han rebut un gran impuls, sobretot gràcies als estudiosos nord-americans (R.Schevill, A.M. Huntington, O.H.Green, Iakov Malkiel i la seva muller María Rosa Lida, Keniston, Hatzfeld, Leo Spitzer, E.S.Morby i Rivers, entre altres), a revistes com “Hispanic Review” i “Hispania” i a la Hispanic Society of America. Existeix, a més, l’Associació Internacional d’Hispanistes, que ha organitzat diversos congressos: entre altres, els d’Oxford (1962), Mèxic (1968), Salamanca (1971), Bordeus (1974) i Berlin (1986).
f
Lingüística i sociolingüística