Els hongaresos, establerts en llur pàtria actual a la fi del s. IX, posseïen una poesia de transmissió oral, que es conservà malgrat la cristianització del país i l’adopció del llatí com a llengua culta. Fins i tot una part de les llegendes de tradició oral s’incorporà a les cròniques llatines escrites als segles posteriors a la fundació de l’estat. L’alt nivell del primer poema hongarès conservat (una complanta de la Verge, de cap al 1300) fa suposar precedents també en aquest gènere. El primer poeta hongarès amb nom conegut fou J.Pannonius (s. XV), humanista format a Itàlia, que escrigué poemes en llatí amarats dels ideals del Renaixement. A partir del s. XV es difongué la literatura en llengua vulgar, que té el seu primer gran creador líric en B.Balassi (1554-94), que inaugurà la tradició poètica que canta la lluita contra els turcs en defensa de la cristiandat occidental. Al s. XVII, M.Zrínyi (1779-1805) propugnà la unificació de la pàtria tripartida i una oposició decidida als Habsburg. Al tombant dels s. XVII i XVIII florí la poesia manuscrita dels kuruc. Fou una personalitat aïllada en el procés de les lletres hongareses l’exiliat K.Mikes (1690-1761). A la fi del s. XVIII i al començament del XIX els representants més destacats de la Il·lustració foren a Hongria Gy.Bessenyei (1747-1811), J.Batsányi (1763-1867), F.Kazinczy (1759-1831), M.Csokonai Vitéz (1773-1805) i D.Berzsenyi (1776-1836). Consideraven com a objectius principals —ultra la propagació de les idees universals de la Il·lustració— el desvetllament de la consciència nacional, la lluita ideològica pel desenvolupament burgès i la modernització de la llengua hongaresa. J.Katona (1791-1830) escriví el 1821 el seu drama històric Bánk bán, sobre la independència hongaresa. Els anys 1830-40 es desenvolupà un ampli moviment nacional, “l’època de les reformes”, del qual sorgí una poesia romàntica patriòtica de gran qualitat, en què es destaca M.Vörösmarty (1800-55). La poesia de l’universalment conegut S.Petöfi (1823-49) alia populisme, Romanticisme i ideals revolucionaris radicals. L’amic de Petöfi, J.Arany (1817-82), amb els seus poemes narratius i balades, esdevingué el poeta més rellevant de la segona meitat del vuit-cents. El primer representant de nivell europeu de la novel·lística hongaresa fou el romàntic M.Jókai (1825-1904), popular no sols a Hongria, sinó també força traduït. El gran poema dramàtic d’I.Madách (1823-64), La tragèdia de l’home, reflecteix la crisi ideològica i social posterior a les revolucions europees del 1848, temes que també marquen profundament la poesia formalment innovadora de J.Vajda (1827-97). Els contes i les novel·les de K.Mikszáth (1847-1910) i Zs.Móricz (1879-1942) acusen ja els trets del realisme a la primera meitat del s. XX. La renovació poètica del començament del s. XX es forjà a l’entorn de la revista Nyugat (‘Occident’), fundada el 1908 i publicada fins el 1942. Figura capdavantera del grup fou E.Ady (1877-1919), innovador radical de la forma poètica i propagador dels ideals progressistes de la burgesia democràtica. Prosistes i poetes destacats foren M.Babits (1883-1941), D.Kosztolányi (1885-1936) i M.Füst (1888-1967). L’obra poètica d’Á.Tóth (1886-1928) i de Gy.Juhász (1883-1937) adoptà certs trets de l’impressionisme. Entre els prosistes Nyugat foren importants M.Kaffka (1880-1918) i F.Karinthy (1887-1938) i, desvinculats de la revista, Gy.Krúdy (1878-1933), Lajos Nagy (1883-1954), F.Móra (1879-1934) i F.Molnár (1878-1952). Els tres creadors més destacats de la segona generació de Nyugat foren el poeta L.Szabó (1900-57), el poeta, prosista i dramaturg Gy.Illyés (1902) i el novel·lista i dramaturg L.Németh (1901-75). Pel que fa a l’assaig i la crítica cal esmentar el filòsof G.Lukács, renovador del pensament marxista. La poesia hongaresa d’avantguarda tingué en L.Kassák el seu únic representant il·lustre, però certs elements estilístics de l’avantguarda formen part de l’obra dels autors d’ideologia socialista dels anys trenta, com ara A.József (1905-37). Els escriptors de l’esquerra antifeixista s’agruparen en el moviment populista, que dedicà novel·les i escrits als problemes de la pagesia i de la classe obrera. Al costat de Babits i de József, el representant més important de la poesia antifeixista fou M.Radnóti (1909-44). La literatura hongaresa de la segona postguerra evolucionà en conseqüència amb el canvi de sistema social. El desplegament dels primers anys fou truncat a la dècada dels cinquanta pel culte a la personalitat. A partir dels anys seixanta prengué inici una represa sense precedents en la història literària d’Hongria, palpable en tots els gèneres. Dintre la lírica hom pot distingir dues tendències ideològiques: la de la poesia compromesa amb el nou sistema social, i la que propugna els valors universals de la humanitat, tendències que conflueixen en l’obra de diversos creadors. Pertanyien a la primera tendència Gy.Illyés, László Nagy (1885-1954), F.Juhász (1928), I.Simon (1926-75), G.Garai (1929) i S.Csoóri (1930). Foren representants de la segona S.Weöres (1913), J.Pilinszky (1921-81), I.Vas (1910) i Gy.Csorba (1916). Dintre de la prosa de la postguerra es destaquen T.Déry (1894-1977), L.Németh, J.Kodolányi (1899-1969), I.Örkény (1912-79), I.Sarkadi (1921-61), G.Ottlik (1912) i F.Sánta (1927). Les peces teatrals de L.Németh, I.Sarkadi i I.Örkény contribuïren també a la revifalla de la dramatúrgia hongaresa contemporània. Durant aquesta època, el gènere documental i les memòries assoliren una gran difusió i, d’altra banda, molts escriptors defugiren les formes tradicionals. A partir de la dècada dels anys setanta es consolida una nova generació de creadors caracteritzada per l’ús de formes no directament interpretables, preferència que encobreix no sols una crisi de l’individu, sinó sovint una pregona desil·lusió social. Membres il·lustres d’aquesta generació són els poetes József Utassy, Károly Bari, Zsuzsa Takács i Imre Oravecz, i al costat d’ells els prosistes Miklós Mészöly, Péter Lengyel, Péter Hajnóczi, Péter Esterházy i Péter Nádas. Aquests darrers continuen el camí encetat per Géza Ottlik, les obres més destacades del qual es popularitzaren en aquest mateix període. Al primer lustre dels anys vuitanta la novel·la testimonial aconsegueix una gran popularitat. En aquest gènere documental es publiquen obres que volen fer una anàlisi objectiva de certs fets fins ara silenciats de la història recent d’Hongria. La literatura hongaresa escrita als països veïns, els quals a l’acabament de la Primera Guerra Mundial incorporaren importants minories hongareses, té el seu nucli més important a Transsilvània (Romania). Hi destacaren els prosistes Á.Tamási (1897-1966) i A.Sütó (1927) i també els poetes S.Kányádi (1928) i D.Szilágyi (1938-76). Els grups de creadors literaris hongaresos de Txecoslovàquia, de lugoslàvia, i fins i tot els de la Unió Soviètica es consoliden en qualitat i en quantitat. La democratització creixent de la vida política ha afavorit els contactes amb els escriptors exiliats a l’Occident, entre els quals László Cs. Szabó, Gyözö Határ i Ferenc Fejtö.
literatura hongaresa
f
Literatura