Així, hom parla d’un humanisme alemany —punt de partença i impuls de la brillant filologia clàssica d’aquell país—, que, amb noms com els de Lessing, Schiller i Goethe, va des de la segona meitat del s. XVIII fins als primers anys del s. XIX. Malgrat el valor universal atribuït al mot humanisme en aquests casos, el seu sentit depèn d’una consideració sincrònica més que d’una visió diacrònica. Als Països Catalans, l’interès pels clàssics i el conreu de les humanitats no recobrà la seva esplendor fins a la darreria del s. XIX i els primers anys del XX amb la irrupció del Noucentisme i, posteriorment, la Fundació Bernat Metge (1923), veritable motor propulsiu del neohumanisme català, presidit per la figura de Carles Riba i per altres estudiosos.
m
Lingüística i sociolingüística
Història
Literatura