Els orígens i el "dolce stil novo"
Els seus primers testimonis “en vulgar” es palesen ja al principi del segle XI, bé que tenen, fins al segle XIII, un paper modest. A diferència d’altres llengües de la Romània, l’italià “vulgar” estigué situat en un segon terme, davant una tradició llatina fortament consolidada que tingué, durant els segles XI i XII, un període d’esplendor (Pere Damià, sant Anselm i Pere Llombard). Al segle XIII el gran desenvolupament del poder de les ciutats féu d’Itàlia el lloc on convergiren i es fusionaren les diverses experiències culturals europees: l’especulació teològico-filosòfica en llatí, a través de Bonaventura i Tomàs d’Aquino, la lírica occitana, que trobà a la part septentrional del país nombrosos seguidors (Sordel de Goito, Lanfranc Cigala, etc), i la narrativa francesa, que originà una literatura francoitaliana (Brunetto Latini i Marco Polo); d’elles nasqué la literatura pòpiament italiana. Vers el 1230 s’establiren a la cort suàbia de Palerm un grup de poetes que traslladaren els temes trobadorescs en vulgar sicilià: Giacomo da Lentini, Frederic II mateix, Guido delle Colonne, Pier della Vigna, Cielo d’Alcamo. La crisi del regne suabi determinà el trasllat a la Toscana del centre cultural de la península. Els temes cortesans, ara en llengua vulgar toscana, foren el motiu principal d’un moviment poètic que tingué Guittone d’Arezzo com a capdavanter. Sorgeixen alhora altres gèneres literaris en les diverses parles “vulgars” regionals: les laudes religioses a la Itàlia central (Francesc d’Assís i Jacopone da Todi), la poesia burlesca a la Toscana (Cecco Angiolieri i Folgore de San Gimignano), la poesia didàctica a la regió septentrional (Giacomino da Verona i Bonvesin de la Riva) i la novel·lística (recull del Novellino, escrit en toscà). A la darreria del segle XIII es desevonlupà a Florència un corrent poètic —prenunciat per Guido Guinizzelli—, el dolce stil novo, que sotmeté la temàtica cortesana a un renovament profund i li empeltà una recerca de tipus metafísic, a través de la qual, per primera vegada, una varietat del vulgar italià conquerí uns àmbits culturals, tradicionalment reservats al llatí dels teòlegs i dels filòsofs; s’hi destaquen, entre altres, Guido Cavalcanti i Dant (el qual, en la Divina comèdia, intenta de sistematitzar tota la cultura medieval).
El Renaixement i l'humanisme
El lent traspàs de les estructures municipals als organismes regionals, les signorie, prefigurà la formació dels estats moderns aglutinadors i originà la crisi de la ideologia medieval, canvi que trobà la seva expansió en l’univers líric turmentat de Petrarca (1304-74), amb el qual s’inicià pròpiament l'humanisme. En aquest es nodrí el realisme de Boccaccio (1313-75): en les novel·les del Decameró, l’existència humana fou sostreta a qualsevol determinisme providencialista i fou representada en les seves motivacions terrenals. El gènere novel·lístic s’afermà durant tot el segle XIV (Sacchetti i Sercambi), durant el qual fou també important la renovació de la literatura religiosa (Passavanti i Caterina de Siena). Conseqüència de l’humanisme fou la confirmació, com a llengua bàsica de la cultura, del llatí, llengua en què fou feta la producció dels humanistes, els quals, entre la fi del trecento i la primera meitat del segle següent, afermaren un nou tipus de cultura, en el qual la filologia i la ciència, l’art i la política convergiren en la delineació de la personalitat de l’intel·lectual modern. Foren figures preeminents entre els humanistes Salutati, Bracciolini, Bruni, Valla, Filelfo, Alberti, Piccolomini i Leonardo da Vinci mateix. A la fi del segle la cultura italiana assolí l’hegemonia cultural europea. A Florència, entorn de Lorenzo de Mèdici (1449-92), poeta i gran protector de les arts, s’aplegaren s’aplegaren escriptors com Pulci, que renovà la novel·la cavalleresca, Poliziano, líric refinadíssim, Pico della Mirandola i Marsilio Ficino, els quals, amb llur platonisme estetitzant, transparentaren les funcions dels intel·lectuals italians en el si de les noves estructures socials i justificaren, ideològicament, un poder que ja no descansava sobre una base sacral, sinó que era presentat com una necessitat de la natura. Això explica la singular convergència d’esteticisme i naturalisme que caracteritzà el Renaixement italià i que, en la literatura, es presentà com un equilibri entre classicisme i experimentalisme fantàstic. Pontano assolí, gràcies a això, resultats excel·lents en la poesia llatina, mentre que Sannazzaro triomfava amb la prosa en vulgar, i, en la tradició que Pulci havia inaugurat, s’inscrivien Boiardo i Ariosto (1474-1532), el qual amb Orlando furioso constitueix l’expressió més representativa de la poesia del Renaixement. La consciència dels canvis socials es palesà en l’obra historiogràfica de Guicciardini i en la reflexió teòrica de Maquiavel (1469-1527), mentre que B.Castiglione (1478-1529) teoritzà sobre la nova figura de l’intel·lectual que s’afermava en les corts italianes. A la primera meitat del segle XVI, exhaurit el moviment humanístic, l’italià vulgar assumí definitivament el paper principal de cultura. Mancà, però, una unitat política que en garantís, de fet, la difusió uniforme, i sorgí també el problema de definir-ne les característiques. P.Bembo (1470-1547), amb la seva aportació, defensà el florentí del Petrarca i de Boccaccio com a models de la llengua italiana, i més enllà de les solucions teòriques proposades, la realitat lingüística de la península assumí uns trets que només han variat en els darrers decennis del segle actual. La depressió econòmica que seguí la crisi política, la cristal·lització de les classes socials i la fragmentació dels estats negaren a l’italià —que corria el risc d’esdevenir una llengua docta, artificiosament ancorada en els models literaris— la possibilitat d’un desenvolupament harmònic. És damunt aquestes premisses que restaren fixats els cànons d’un classicisme que imposà una rigorosa delimitació dels gèneres literaris. Les conseqüències foren nefastes en la lírica, pel fenomen absorbent del petrarquisme. La comèdia, amb Maquiavel, Ruzzante i Aretino, i la novel·la, amb Firenzuola i Bandello, restaren més vinculades a la llengua viva. Foren també uns prosistes vivaços Cellini i Vasari. L’esperit de la Contrareforma dominà la segona meitat del segle i inaugurà un període d’intolerància religiosa i intel·lectual. El gènere més divulgat fou el drama pastoral, que atenyé els moments més alts amb Guarino i Tasso (1544-95). Aquest, amb Gerusalemme liberata, féu confluir la sensualitat i l’ascetisme característics del nou clima cultural. També fou aprofundit, d’una manera original, el naturalisme del Renaixement per obra de Telesio i de Bruno.
Els segles XVII i XVIII
La literatura del segle XVII fou presidida per la figura de Marino (1569-1625), la poètica anticlassicista i el tecnicisme formal del qual palesen l’influx de l’especialització de l’activitat literària i la influència de la impremta sobre la poesia. Pel marinisme foren influïts també els oponents de Marino, com Chiabrera (que, tornant als models llatins i francesos, enriquí el patrimoni mètric italià), Tassoni i Salvator Rosa, que compongué sàtires amb una notable vena poètica. Durant aquest segle adquirí un gran relleu i una difusió enorme la literatura dialectal; en fou l’obra més significativa el recull de faules en dialecte napolità de Basile. El 1690, a Roma, alguns estudiosos fundaren una acadèmia, l'Arcàdia, que, oposant-se al marinisme, propugnava la restauració dels principis formals tradicionals. Aquest classicisme renovat orientà durant un segle i mig la literatura i, fins a l’arribada de la il·lustració, deixà inalterables els caràcters esclerotitzats de la poesia italiana. Metastasio fou l’autor més significatiu d’aquella l’època, amb els seus melodrames; també foren notables les aportacions de Vico sobre la poesia, que influïren els romàntics i els neoidealistes. A la segona meitat del segle XVIII, alimentat per la il·lustració francesa, es traçà un moviment d’àmplies proporcions, amb centres a Milà i a Nàpols, el qual moviment, moviment, a la Llombardia, tingué en el diari “Il Caffè” un instrument poderós de divulgació. La discussió que, en l’àmbit de la nova cultura, es desenvolupà entorn de la funció de la poesia i dels caràcters del llenguatge poètic fou rica sobretot gràcies a Bettinelli, Baretti, Gozzi i Algarotti i determinà l’obertura de la poesia amb temàtica civil, que en mudà profundament la natura. En aquest clima cal situar les comèdies de Goldoni (1707-93), que retraten amb un realisme irònic la societat veneciana del seu temps, la poesia de Parini (1729-99), sàtira ferotge de les classes nobiliàries, i les tragèdies d’Alfieri (1749-1803), dominades per un ideal heroic en el qual hom entreveu ja uns testimoniatges literaris que esdevingueren propis del Romanticisme.
La unificació d'Itàlia
Els darrers anys del segle XVIII, la difusió d’aquest moviment determinà la polèmica entre neoclàssics i romàntics. Tant els uns com els altres es plantejaren el problema de la utilització del patrimoni cultural en la lluita per la consecució de la unitat i de la independència nacionals. El gust neoclàssic es féu evident, inicialment, en l’obra de Monti i de Giordani. En la de Foscolo, esdevingué l’instrument d’una síntesi original entre el materialisme il·lustrat i l’historicisme de Vico. En els Sepolcri, la tradició literària es presentà com el mitjà necessari per a la renovació civil i política. L’èxit més significatiu de l’ideal classicista fou la lírica de Leopardi (1798-1837). Partint de premisses clarament racionalistes (fou fonamental l’influx de Rousseau), a través de la progressiva eliminació de les suggestions individualisticoexistencials d’origen romàntic, el poeta recollí les contradiccions estructurals de la relació entre home i natura i, per consegüent, entre home i home. El màxim representant del Romanticisme fou Manzoni (1785-1873), que, en la seva novel·la Els promesos, delineà el problema de la servitud política a través de la reconstrucció de la societat italiana durant la guerra per la independència. El gènere de la novel·la històrica fou àmpliament difós durant el segle XIX, i tingué en Nievo l’escriptor més original. També influïren la literatura romàntica els escrits de Mazzini, en els quals s’inspiraren la lírica patriòtica de Berchet i Mameli i les obres de Pellico i Settembrini. Hom adverteix una vena més intimista en la poesia d’Aleardi, Prati i Tommaseo, mentre que, en l’obra de Giusti, el compromís civil restà plasmat en una sàtira plena de bonhomia. Molt significativa fou la poesia dialectal, sobretot la del milanès Porta i la del romà Belli. La crítica literària de De Sanctis (1817-83) exercí una profunda influència en la cultura italiana del segle XIX i de la primera meitat del XX.
El segle XX
Un cop aconseguida la unitat nacional, l’entusiasme cívic dels romàntics decresqué. La novel·la, gràcies a Capuana i, sobretot, a Verga (1840-1922), que s’inspiraren en el naturalisme francès, esdevingué un instrument de descripció fidel de l’ambient social. La lírica, amb la scapigliatura, s’afermà amb l’anàlisi sense prejudicis de les zones més obscures i turmentades del sentiment. Aquest psicologisme tèrbol caracteritzà les novel·les de Fogazzaro. Carducci (1835-1907), la figura predominant d’aquest període, intentà de mantenir viva la inspiració cívica que havia caracteritzat la literatura del segle anterior, en una tempativa desesperada de restauració classicista. Més simple fou la lírica de Pascoli (1855-1912), mentre que en la de D’Annunzio (1863-1938), que exercí una veritable dictadura cultural en el primer quart de segle, esteticisme i nacionalisme convergiren en una síntesi que prefigurava la mitologia feixista. La reacció contra ella fou expressada primerament en el verso libero de Lucini (1867-1914), ignorat per la cultura del seu temps i per la posterior, el qual aprofità el concurs de simbolisme i de surrealisme per a l’elaboració d’una sàtira antiburgesa despietada; després, d’una manera oficial, es manifestà en el surrealisme de Govoni a Palazzeschi i en el crepuscularisme de Corazzini i Gozzano. El futurisme de Papini i Marinetti, que desembocà en l’exaltació dels mites bèl·lics i imperialistes, fou més ambigu.
Les experiències decisives del primer quart de segle foren, però, les d’Italo Svevo (1861-1928), que dugué a terme dins la narrativa italiana la dissolució del realisme vuitcentista i l’adopció del raonament introspectiu, de Luigi Pirandello (1867-1936), que renovà el llenguatge teatral a través de la posada en escena de la ficció escènica, i de Giuseppe Ungaretti (1888-1970), que atorgà finalment a la poesia una experiència i un llenguatge no necessàriament mediat per la tradició literària. Sobretot, en l’àmbit de la poesia, la literatura italiana intentava d’assimilar aquella tendència a l’experimentació característica dels principals moviments literaris europeus. La revista florentina “La Voce”, fundada el 1908, fou el punt de referència d’aquestes inquietuds, i s’hi adheriren, de maneres diverses, poetes personalíssims com Camillo Sbarbaro, Umberto Saba, Dino Campana i Vincenzo Cardarelli.
El vintenni feixista (1922-43) pot ésser considerat com l’època de gestació de la literatura italiana contemporània. L’oposició al règim, primer interna i implícita, i després més i més conscient i programàtica, marcà de fet l’experiència de gairebé tots els principals protagonistes de la vida literària italiana de la postguerra. El mateix simbolisme poètic era un intent de preservar una zona, si més no, de la literatura de l’intervencionisme cultural de l’estat i dels seus aparells de control. El desenvolupament successiu cap al realisme de l’obra de poetes “purs” com Eugenio Montale (1896-1981) i Salvatore Quasimodo (1901-68) demostra l’eficàcia d’aquest intent. Al voltant de la revista florentina “Solaria”, fundada el 1926, feien les seves primeres experiències Elio Vittorini (1908-66) i Cesare Pavese (1908-50), els futurs mestres del neorealisme, que precisament entre el 1930 i el 1940 maduraven, a través de les traduccions dels clàssics estrangers moderns, especialment la jove narrativa nord-americana, aquella virada en el pla de l’estil i del gust que tornaria popular i antiacadèmica la literatura italiana.
El neorealisme es desenvolupà paral·lelament a la literatura i al cinema tot coincidint amb el moviment antifeixista, mentre es nodria dels ideals civils de la Resistència. La seva característica principal fou l’actitud de religiositat laica en comparació amb les classes socials més devastades pel feixisme i per la guerra. En l’àmbit literari això significà la conquesta d’una dimensió tràgica de la humanitat representada a través d’un estil programàticament antiretòric, que arribava a tendir cap al dialecte. La novel·la fou, naturalment, el gènere més conreat, i els seus exponents més significatius foren Ignazio Silone (1900-78), Carlo Levi (1902-75), Carlo Cassola (1917), Vasco Pratolini (1913) i Italo Calvino (1923-85). En una línia diferent, però no divergent, del neorealisme, es movien escriptors com Alberto Moravia (1907), que el 1929 havia donat, amb Gli indifferenti una prova d’extraordinària penetració psicològica i ambiental, Dino Buzzati (1906-72) i Tomasi di Lampedusa (1896-1957). Cap a la meitat dels anys cinquanta, el neorealisme, que havia reunit els intel·lectuals antifeixistes a l’entorn d’un projecte d’anàlisi, i alhora de renovament de la realitat nacional, entrà en crisi. Els seus epígons reivindiquen l’autonomia de la memòria i del sentiment davant la funció militant de la literatura; la seva atenció es desplaçà de la realitat històrica a la realitat subjectiva existencial. Durant aquests anys s’ha produït el descobriment de Carlo Emilio Gadda, que ha reeixit a crear una llengua alternativa a l’italià literari mitjançant una barreja de dialecte, llenguatge burocràtic, llengua sàvia, i àdhuc, en La cognizione del dolore, de castellà. Cap a la fi de la dècada s’afermà, sobretot al nord, la literatura industrial, gràcies a un grup d’escriptors (Ottiero Ottieri, Lucio Mastronardi, Paolo Volponi) que descriuen en les seves novel·les els traumes socials i psicològics de l’anomenat miracle econòmic sobre la classe obrera. Bastant més radical i corrosiu resultà el programa de la neoavantguarda, elaborat pel Gruppo 63 (Edoardo Sanguineti, Umberto Eco, Alberto Arbasino), que adoptà, en el terreny del llenguatge, el principi de la lluita de classes: la subversió de l’ordre literari constituït, és a dir, el llenguatge naturalista burgès, havia de produir-se a través del recurs al caos, al poti-poti lingüístic, a l’obra oberta.
Després del 1968 (que no ha deixat en la literatura el mateix rastre subversiu provocat sobre el teixit social i polític) hom abandonà els projectes literaris col·lectius. Si hom vol emmarcar l’activitat literària dels narradors i dels poetes del darrer decenni no pot parlar, doncs, de moviments, sinó més senzillament de tendències o de preferències. Alguns escriptors prestigiosos, com Alberto Moravia, Giorgio Bassani, Guido Piovene, Tommaso Landolfi o Elsa Morante, actuen a l’interior de la tradició. D’altres, àdhuc sense proposar-se la renovació dels mitjans d’expressió, semblen més inclinats a recuperar el concepte de literatura com a compromís: Pier Paolo Pasolini, Leonardo Sciascia, Paolo Volponi, Gavino Ledda, Roberto Roversi. L’intent de crear models alternatius als oficials tingué escassos seguidors i resultats controvertits: en poesia, els collages de Nanni Balestrini, i, en prosa, el diari sexopolític Porci con le ali (1976), escrit en col·laboració per Rocco i Antonia (pseudònims respectivament de Morco Lombardo Radice i Lida Ravera). Tingué un interès especial pel seu valor experimental la novel·la Orcynus orca (1975), de Stefano d’Arrigo. A la fi dels anys setanta, Italo Calvino (Se una notte d’inverno un viaggiatore, 1979), Giorgio Manganelli (Centuria, 1979) i Umberto Eco (Lector in fabula, 1979, i Il nome della rosa, 1980) encapçalaren un projecte de renovament de la novel·la, però dintre del respecte més absolut pel lector, al qual cal garantir, en qualsevol context experimental, el plaer de la lectura. Posteriorment es destacaren els novel·listes Tonino Guerra, Leo Valiani, Francesca Duranti, Carmelo Sanoná, Antonio Tabucchi, Pier Vittorio Tondelli i Giulio del Giudice, entre d’altres. Entre els poetes més representatius dels anys setanta figuraren Andrea Zanzotto, Mario Luzi, Sandro Penna, Dario Bellezza, Maurizio Cucchi, Giovanni Raboni, Giovanni Giudici, Attilio Bertolucci, Antonio Porta i Giorgio Caprone.
Un bon nombre dels escriptors que contribuïren al gran èxit de la literatura italiana després de la Segona Guerra Mundial eren encara vius als anys vuitanta. La vigència de llur obra es fa ben palesa a través de les successives publicacions i reedicions. Aquest és el cas de poetes com E. Montale, M. Luzi A. Gatto, G. Caproni, P. Bigongiari, V. Sereni A. Zanzotto, G. Giudici, o d’escriptors com C. Emilio Gadda, mort el 1973 però del qual en aquesta època aparegueren obres pòstumes (Le lizze del capitano, 1981; Racconto, 1983), M. Soldati (El Paseo de Gracia, 1987), A. Banti (morta el 1985), L. Romano, C. Cassola (mort el 1987, que del 1980 al 1983 publicà sis obres), T. Landolfi, M. Cancogni o M. Prisco entre molts altres. D’ltalo Calvino, mort l’any 1985, aparegueren dues col·leccions d’escrits: Collezione di sabbia (1984) i la pòstuma Lezioni americane (1988). Leonardo Sciascia (mort el 1989) esdevingut una mena de consciència crítica del país i, sobretot, de la problemàtica siciliana, havia publicat, poc abans de la seva mort, tres obres d’innegable interès com 1912+1 (1987), Il cavaliere e la morte (1989) i Una storia semplice (1989). Juntament amb aquests escriptors, trobem poetes i narradors que al començament dels anys seixanta foren els ‘novissimi’ i que ara continuen produint i interessant al públic: E. Pagliarani, E. Sanguineti, N. Balestrini, A. Porta, G. Manganelli (Dall’inferno, 1985), L. Malerba (amb el seu gran èxit Il pianetta azzurro, 1986), Roberto Roversi, P. Volponi, R. La Capria, el prolífic A. Arbasino, i el gran autor de best sellers, Gianni Rodari, l’escriptor italià més traduït els darrers anys, que ha estimulat la imaginació i la fantasia de tants nois italians i estrangers. O l’autor-actor Dario Fo, o encara A. Pizzuto.
Hi ha també l’important grup d’autors que, sense preocupar-se gaire d’escoles o tendències i seguint tan sols les pròpies inclinacions derivades de llur condició d’autèntics narradors, marcaren el panorama de la novel·la italiana dels darrers anys, especialment Primo Levi, que se suicidà el 1987, autor de La chiave a stella (1978), de gran interès literari i lingüístic, Ottiero Ottieri, Goffredo Parise (mort el 1986), A. Bevilaqua, Giovanni Arpino, mort el 1988, un dels més prolífics autors italians dels darrers temps. A tots ells hom pot afegir els noms d’E. Siciliano, S. Strati. G. Bonaviri, F. Sanvitale, C. Coccioli o G. Pontiggia (Il giardino nelle esperidi, 1984). Hi ha també els autors que, cansats potser d’una realitat massa amarga i difícil de desxifrar, es giren vers la història i la biografia: U. Eco amb Il nome della rosa (1980) i Il pendolo di foucault (1988) n'és un bon exemple, així com el ‘gaddià’ V. Consolo, o A. Altamonte, o aquells altres autors en els quals la història esdevé memòria lligada a llur terra d’origen, com per exemple F. Tomizza, C. Sgorlon, F. Ramondino, L. Adorno, M. Venturi o S. Nievo, el qual amb Il prato in fondo al mare (1974) tractava de desvelar el misteri de la nort d’un seu avantpassat. I encara els autors descoberts durant els anys vuitanta, com Gesualdo Bufalino, que amb Dicerie dell’untore (1981) aconseguí l’èxit del públic i el reconeixement de la crítica, èxit que continuà mantenint amb Argo il cieco ovvero, I sogni della memoria (1984), o C. Samona i el ja esmentat U. Eco, coneguts ambdós en altres camps diversos dels de la creació i saludats ara amb entusiasme com a narradors. Finalment cal esmentar Antonio Tabucchi (1943), que havent escrit ja pels anys setanta assolí la popularitat amb Donna di Porto Pim (1980) i el continuà amb Piccoli equivoci senza importanza, 1985; Il filo dell’orizonte, 1986 i I volatili del Beato Angelico (1987), o Danielle Del Giudicehi (1949), el primer títol del qual (Lo stadio di Wimbledon, 1983) fou avalat per Calvino, i que tant d’èxit ha obtingut amb Atlante occidentale (1985), o Andrea De Carlo (Yucatan, 1986; Treno di panna, 1985 i Ucelli de gabbia e da voliera, 1987), G. Montefoschi, Roberto Pazzi (Cercando l’imperatore, 1985 i La principessa e il drago, 1986), F. Cordelli, Aldo Busi (Seminario sulla gioventú, 1986), Pier Vittorio Tondelli (1955-1991) (Pao-Pao, 1982, i Rimini, 1985), i tants d’altres als quals cal afegir la recuperació de Gesualdo Bufalino i el nom de Francesca Duranti, sens dubte la novel·lista italiana de més projecció internacional d’aquest moment i autora de Il germanista (1984), Lieto fine (1987) i Effetti personali (1988). Entre els poetes, cal assenyalar la continuïtat d’Edoardo Sanguineti, la presència de Roberto Pazzi, director de la revista d’art i poesia ‘Contrappunto’ i la consolidació de Cesare Viviani i Ferruccio Benzoni. La poesia més nova, l’escriuen, en italià, Giuseppe Conte (1945), Mario Baudino (1952), Gianni d’Elia (1953) i Valerio Magrelli (1957), entre altres.
Entre els crítics i assagistes cal esmentar Angelo Gugliemi, la continuada presència del mite Umberto Eco com a semiòleg i assagista i, sobretot, l’eclosió de Claudio Magris (1939), autor de Il Danubio (1986), una profunda reflexió sobre la identitat europea. Durant la primera meitat dels anys noranta desaparegueren Alberto Moravia (1990), que publicà La villa del venerdi e altri racconti (1990) i, pòstumament, la novel·la La donna leopardo (1991); Mario Tobino (1991), Vasco Pratolini (1991), Natalia Ginzburg (1991), Valentino Bompiani (1992), Giovanni Testori (1993) i Gesualdo Bufalino (1996), que també publicà el recull d’articles La luce e il lutto (1996). També cal esmentar la publicació pòstuma d’alguns llibres d’Italo Calvino (Sotto il sole giagnaro, contes, 1986; La strada di San Giovanni, 1990). Les figures més internacionals de la narrativa italiana, autèntics èxits de vendes a tot Europa, foren Umberto Eco (L’isola del giorno prima, 1994), Susanna Tamaro (Per voce sola, 1991; Va'dove ti porta il cuore, 1994; Anima Mundi, 1997), Antonio Tabucchi (Sogni di sogni, 1992; Gli ultimi tre giorni di Fernando Pessoa, 1994; Sostiene Pereira, 1995), Francesca Duranti (Sogni mancini, 1996) i Claudio Magris (Il conde i Le voci, 1993).
D’altra banda, es consolidaren els autors de l’anomenada ‘nova narrativa’: a part de Tabucchi, Daniele del Giudice, Andrea de Carlo (Uto, 1995), Roberto Pazzi, Aldo Busi (Sentire le donne, 1991), Pier Vittorio Tondelli, etc. També cal esmentar Alessandro Baricco (Seta, 1996), Roberto Calasso (1941) (Ka, 1996), Paolo Maurensig (Canon inverso, 1997), Enrico Brizzi i, entre els més joves, Marco Lodoli (1956) (Snack Bar Budapest, 1990, en col·laboració amb Silvia Bre; Cani e lupi, 1995; Il vento, 1996), Daniele Cavalieri (1958) (Sindrome europea, 1994), Erri de Luca (1950) (In alto a sinistra, 1995), Anna Assenza (1960) (Un sorriso sensa fine 1996), Milena Magnani (1964) (Delle volte il vento, 1996), Elena Soprano (1965) (La maschera, 1994, premi Lerici), Aldo Belli (1960) (I colori della memoria, 1994), Paola Capriolo (1962) (Vissi d’amore, 1992), Roberto Cotroneo (1961) (Presto con fuoco, 1995), Carla Rossi (1968) (Il vanto dell’ombra, 1995, premi Due Laghi), etc. Pel que fa a la poesia, les figures més importants foren, entre d’altres, Mario Luzi (1914) (Per il battesimo dei nostri frammenti, 1985; La luce, 1994; Casi e brani di adolescenza, 1995), Andrea Zanzotto (1921) (Meteo, 1996) i Franco Fortini (1917), i s’han consolidat Rodolfo di Biasio (1937), Fabio Doplicher (1938) (L’edera a Villa Pamphili, 1989), Umberto Piersanti (1941), Luigi Fontanella (1943) (Stella saturnina, 1989), Eugenio de Signoribus (1947) (Altre educazioni, 1991; Istmi e chiuse, 1996), Gianni d’Elia (1953), Giusepe Conte (1945), Mario Baudino (1952) (Grazie, 1988), Nanni Cagnone (1939), Maurizio Cucchi (1945), Patrizia Valduga (1953) (La tentazione, 1985), Franco Buffoni (1950) (Pelle intrecciata di verde, 1991; Suora carmelitana, 1992), Giancarlo Pontiggia (1952), Roberto Mussapi (1952) (Luce frontale, 1987), Milo de Angelis (1951) (Terra del viso, 1985), fundador de la revista ‘Niebo’, etc. Entre els més joves, hi ha Valerio Magrelli (1957) (Nature e venature, 1987), Claudio Pasi (1958) (La casa che brucia, 1993), Anna Lamberti (1961) (Il vino di quella cosa, 1995), Guido Pellegrini (1958) (Via Crucis, 1996), Luca Giachi (1962) (Il respiro, 1996), Monica Pavani (1968) (Fugatincanti, 1996), Piero Donato (1960) (Impulsi e forma, 1993), Nadia Agustoni (1964) (Grammatica tempo, 1994), etc.
Quant a la producció teatral, es poden esmentar Angelo Lamberti (1942) (Il regista, 1995), Roberto Mussapi (Teatro di avventura e amore, 1994), Liana Palmini (1970) (La lama di Francia, 1996), Vincenzo Gianni (1960) (Ulisse è tornato, 1996), l’actor Paolo Rossi (Era meglio morire da piccolo, 1995) i el poeta Mario Luzi (Felicità turbate, 1995).
Finalment, en el camp de l’assaig i els estudis literaris, cal esmentar Gianni Vattimo, el creador del terme ‘pensament dèbil’ (Credere di credere, 1996); Norberto Bobbio (De senectute, 1996), Umberto Eco (Il secondo diario minimo, 1992; La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea, 1993), Cesare Segre (Notizie dalla crisi, 1993), Roberto Cotroneo (La diffidenza come sistema: saggio sulla narrativa di Umberto Eco, 1995), Mario Luzi (Naturalezza del poeta: saggi critici, 1989-95) i Claudio Gigante (Vincer pariemi: più sé stessa antica: La Gerusalemme conquistata nel mondo poetico di Torquato Tasso, premi Tasso 1995). A la dècada dels noranta desaparegueren Giorgio Bassani (2000), Attilio Bertolucci (2000), Angelo Marchese (2000), Gilda Musa (1999), Luigi Santucci (1999), Piero Bigongiari (1997), Indro Montanelli (2001), Danilo Dolci (1997), Giorgio Strehler (1998) i Anna Maria Ortese (1998). El fet més destacat ha estat la concessió del premi Nobel de literatura del 1997 al polèmic dramaturg Dario Fo. Els autors més coneguts internacionalment són Umberto Eco, Andrea Camilleri (La mossa del cavallo, 1999), Antonio Tabucchi, Susanna Tamaro, Claudio Magris i Alessandro Baricco (City, 1999). També són narradors consagrats Maria Luisa Spaziani (La freccia, 2000), Daniele del Giudice (Mania, premi Grinzane Cavour 1998), Andrea de Carlo, Roberto Cotroneo, Roberto Cazzola i Erri de Luca (Tu, mio, 1998). Entre els nous autors hi ha Alessandro Barbero, Rocco Fortunato, Dario Buzzolan (1966; Dall’altra parte degli ochi, premi Calvino 1998), Simona Vinci, Caterina Bonvicini (1974; Penelope per gioco, 2000), Antonella Cilento (1970), Enrico Brizzi (1971), Paola Capriolo (1962), etc. Encapçalen la poesia els veterans Andrea Zanzotto (Ligonàs, premi Pandolfo 1998), Mario Luzi i Giovanni Giudici. També destaquen Edoardo Sanguineti, Donatella Bisutti, Roberto Carifi, Claudio Damiani, Maria Grazia Nigi (Le stanze del re, 1999) i Tommaso Ottonieri, i els nous valors Mateo Veronesi (1975), Pier Paolo Caserta (1975), Andrea Rompianesi (1963; Scritti e frammenti, 1999), Davide Rondoni (1964), etc. De la producció teatral sobresurt Dario Fo (Lu santo jullàre Françesco, 1999) i també es poden esmentar Luciano Fusi, Fortunato Calvino, Ruggero Cappuccio, Marco Palladini i Vincenzo Salemme. Pel que fa a l’assaig, Indro Montanelli publicà el darrer volum de la Història d’Itàlia (1997), i també destaquen Umberto Eco (Kant e l’ornitorinco, 1997; La bustina di minerva, 1999, articles) i el llibre d’entrevistes a joves escriptors italians de Luca Beatrice Stesso sangue: DNA di una generazione (1999). El primer lustre del tercer mil·lenni s’obrí amb la mort de l’escriptora Lalla Romano, seguida per la d’Ottiero Ottieri i Franco Lucentini el 2002 i la de Giuseppe Pontiggia el 2003 (després de l’èxit de la novel·la Nati due volte, 2001), i es tancà amb la dels poetes Giovanni Raboni (Barlumi di storia, 2002) i Mario Luzi. Entre els crítics desaparegueren Giuseppe Petronio (2003) i Franco Brioschi (2005). En la categoria que hom ha anomenat del best-seller de qualitat, ressalten la novel·la il·lustrada d’Umberto Eco, La fiamma della regina Loana (2004), dues novel·les d’Antonio Tabucchi (Si sta facendo sempre più tardi, 2001, Tristano muore, 2004) i obres diverses d’Andrea Camilleri, des de l’ambiciosa història siciliana Il re di Girgenti (2001) fins a un nou episodi del comissari Montalbano (Il giro di boa, 2003). Finalment, Simonetta Agnello Hornby creà un cas literari amb la seva novel·la siciliana La mennulara (2002). Entre les veus més joves que en els darrers anys han trobat una consagració, cal recordar dos autors de l’antologia cannibale, Niccolò Ammaniti (Io non ho paura, 2001) i Aldo Nove (La più grande balena morta della Lombardia, 2004), que també ha conreat la poesia (Fuoco su Babilonia!, 2003).
Entre els escriptors under 40, Melania Mazzucco guanyà el premi Strega amb la novel·la Vita (2003), i confirmaren els seus primers èxits Paolo Nori (Si chiama Francesca, questo romanzo, 2002, i Pancetta, 2004) i Simona Vinci (Come prima delle madri, 2003, i Brother and Sister, 2004). A més, s’afirmà el fenomen editorial de l’autor col·lectiu Wu Ming amb la novel·la 54 (2002). Els exordis narratius més prometedors foren els contes de Laura Pugno (Sleepwalking, 2002) i l’opera prima de Michela Volante (Domani andrò in sposa, 2004). Respecte als estudis i la recuperació de textos d’autors desapareguts, destaca la publicació de l’obra completa de Pier Vittorio Tondelli, company de viatge i pare putatiu d’alguns dels narradors dels anys vuitanta i començament dels noranta. Entre ells, cal esmentar Andrea De Carlo (Giro di vento, 2004), Aldo Busi (Un cuore di troppo, 2001), Erri De Luca (Montedidio, 2001), Michele Mari (Tutto il ferro della Torre Eiffel, 2002), Tiziano Scarpa (Corpo, 2004), Silvia Ballestra (Il compagno di mezzanotte, 2002), Domenico Starnone (Labilità, 2005) i Maurizio Maggiani (Il viaggiatore notturno, 2004). Un cas a part el representa Antonio Moresco, la narrativa del qual es torna cada cop més difícil de reconduir a un gènere com en L’invasione (2002) o en els dos volums de Canti del caos (2001 i 2003). L’experimentalisme trobà una continuïtat en la novel·la (Sandokan. Storie di camorra, 2004) i en la poesia (Sfinismondo, 2003) de Nanni Balestrini. Les obres de Rosetta Loy (Nero è l’albero dei ricordi, azzurra l’aria, 2004) i Marina Jarre (Ritorno in Lettonia, 2003) s’insereixen en la categoria de la novel·la històrica, mentre que un diàleg amb la mare nazi fou el tema de Lasciami andare, madre (2001), d’Helga Schneider. Laura Pariani insistí en l’ambientació argentina (Quando Dio ballava il tango, 2002) i la narrativa napolitana adquirí una nova saba amb els textos d’Antonella Cilento (Neronapoletano, 2004), Elena Ferrante (I giorni dell’abbandono, 2002) i Ermanno Rea (La dismissione, 2002). Una repercussió crítica molt favorable tingueren les novel·les de Fleur Jaeggy (Proleterka, 2001), Diego Marani (L’interprete, 2004), Clara Sereni (Passami il sale, 2002), Nico Orengo (La curva del latte, 2002, i L’intagliatore di noccioli di pesca, 2004), Ugo Riccarelli (Il dolore perfetto, 2004), Eraldo Affinati (Secoli di gioventù, 2004), Mauro Covacich (Fiona, 2004) i Paola Mastrocola (Una barca nel bosco, 2004). Gianni D’Elia (Bassa stagione, 2003), Patrizia Valduga (Quartine. Seconda centuria, 2001, i Lezione d’amore, 2004) i Umberto Piersanti (Nel tempo che precede, 2002) són alguns dels poetes més reconeguts del moment.
Un nom emergent és el del jove Daniele Piccini (La terra dei voti, 2003), col·laborador de ‘Poesia’, la revista literària amb major difusió a tot el territori italià. Pel que fa a la narrativa infantil i juvenil, es parla de la resposta italiana a Harry Potter per definir el boom editorial de les obres de Geronimo Stilton, nom del ratolí protagonista d’una sèrie de novel·les breus. La narrativa de consum està representada per Alessandro Baricco (Senza sangue, 2002), Stefano Benni (Margherita Dolcevita, 2005) i Susanna Tamaro (Più fuoco più vento, 2002). S'ha produït el retorn a la novel·la de Dacia Maraini (Colomba, 2004) i, entre els llibres més venuts, han trobat lloc les novel·les de Margaret Mazzantini (Non ti muovere, 2002, i Zorro. Un eremita sul marciapiede, 2004) i el diari sexual de l’adolescent Melissa P., 100 colpi di spazzola prima di andare a dormire (2003), seguit per L’odore del tuo respiro (2005). Francesco Leonetti recollí les seves memòries en La voce del corvo (2001), i els dietaris pogueren comptar amb els textos de Raffaele Nigro (Diario mediterraneo, 2001), de Raffaele La Capria (L’estro quotidiano, 2005) i del crític cinematogràfic Morando Morandini (Non sono che un critico. Il ritorno, 2003). En el camp de la no-ficció, Carlo Lucarelli s’ha distingit amb Nuovi misteri d’Italia (2004) i Guido Ceronetti amb el recull d’articles suïssos Oltre! Chiasso (2004). En l’assaig, ressalten les contribucions de Cesare Segre (Ritorno alla critica, 2001), Giulio Ferroni (Machiavelli o dell’incertezza, 2003), Carla Benedetti (Il tradimento dei critici, 2002) i Cesare Garboli (Pianura proibita, 2002). La secció del pamflet ha estat ocupada pel polèmic recull d’articles d’Oriana Fallaci (La rabbia e l’orgoglio, 2002, seguit per La forza della ragione, 2004), i per la rèplica que generà per part de Tiziano Terzani (Lettere contro la guerra, 2002), mort l’any 2004.