Després de la primera època arcaica de Yamoto (400-710), en la qual hom escriví nombroses cançons i poemes, començà per la literatura japonesa un període de creixença, bé que molt marcat per la influència xinesa (període Nara, 710-794). Les dues primeres obres escrites foren les cròniques històriques Kojiki (‘Memòries dels esdeveniments de la humanitat’, 712) i Nihongi (‘Annals del Japó’, 720). Foren també escrites nombroses poesies d’una tal perfecció i delicadesa artístiques, que no han estat encara superades. La forma típica poètica waka ha romàs com a model fins a temps molt recents. Al voltant de 4 500 d’aquests poemes es troben a la Manyōshū (‘Col·lecció dels mil fulls’, 760), la més gran antologia poètica japonesa. El període Heian (794-1185) és l’època clàssica japonesa, amb un predomini de refinament i delicadesa, on la sinceritat, la simplicitat i la frescor del període Nara foren substituïdes pel simbolisme i els artificis tècnics. Nombroses antologies de poemes foren fetes, la primera i la més coneguda de les quals és Kokinshū (‘Col·lecció de poesies antigues i modernes’, 905). Per primera vegada hom escriví composicions en prosa en llengua japonesa (fins aleshores la prosa era escrita en xinès). Un dels primers escrits fou Taketori Monogatari (‘Història d’un llenyataire’). Vers l’any 1000 la prosa japonesa havia aconseguit una qualitat apreciable. Moltes d’aquestes composicions reflectiren la tendència comuna de preferir una successió d’episodis, desconnectats els uns dels altres, a un treball simple i integrant. Els Ise Monogatari, Tosa Nik i Sarastina Nikki són exemples de ficció en episodis. En l’apogeu del període de Heian hi ha la gran novel·la Genji Monogatari (‘La història del príncep Genji’, 1010) de Murasaki Shikibu. En un estil més realista es destaca Makura no Sôshi (‘Les notes del coixí’), de Seishônagon (966-1013). Després de l’edat d’or del període Heian, començà una època decadent, que durà quatre segles, marcats per continuades guerres civils, que repercutiren negativament en les activitats literàries. Són els períodes Kamakura (1186-1332). Nombokuchō (1332-92) i Muromachi (1392-1603). En aquest temps les meditacions budistes esdevingueren més populars, i aparegueren un seguit de novel·les historicocavalleresques, de les quals es destaca Heike Monogatari (‘Història del Taira’), obra inspirada en les lluites polítiques entre les grans famílies feudals. Als segles XII-XIV sorgí el teatre Nō, que té l’origen en les danses rituals antigues. El teatre Nō és format per drames lírics provinents de la pantomima del ball Kakura, amb un fort influx del budisme. En el període Togukawa (1603-1868) foren creades noves formes literàries, de les quals resulta una gran vitalitat i un gran sensacionalisme. Els escriptors sortiren aleshores de la classe militar i burgesa. S'inicià, a més, un moviment intel·lectual que maldà per desplaçar la influència xinesa —especialment el confucianisme— i que establí un centre d’estudis filosòfics de l’antiga llengua i literatura japoneses. Es destaca l’escriptor Ihara Saikaku (1642-93), creador de contes i novel·les del “món flotant” on es reflecteixen els plaers, la sensualitat i la misèria de la vida canviant de l’ascendent burgesia. Matsuo-Bashō (1644-94) fou el més gran poeta del haiku, Chikamatsu (1653-1724) és considerat el millor dramaturg, de caire realista i amb un fons social autèntic. Kyôkutei Bakin (1767-1848) fou autor d’un gran nombre de novel·les. Els contactes del Japó amb el món occidental a la segona meitat del segle XIX portaren un canvi notable en el món literari. Sorgiren les tendències occidentalistes, a les quals s’oposaren les tradicionalistes. Fou especialment en la novel·la on els artistes expressaren l’enfrontament entre el món tradicional japonès i el món modern occidental. Un dels primers escriptors adherits al realisme fou Futabatei Shimei (1864-1909), amb l’obra Ukigumo (‘El núvol errant’), sàtira de la nova societat burgesa de la fi de segle. El Romanticisme tingué en Kôda Rohan (1867-1947) un dels seus defensors més convençuts. El naturalisme fou propugnat per Shimazaki Tôson (1872-1943), i l’idealisme per Akutagawa Ryûnosuke. Kawabata Yasunari fou premi Nobel (1968). L’obra dels escriptors socialistes Arishima Takeo (1878-1923) i Mushakôji Saneatsu (1885-1976), entre d’altres, afavorí el desenvolupament d’una literatura d’influència marxista cap als anys vint, que fou reprimida poc abans de la Segona Guerra Mundial i durant la guerra de Corea. D’aquesta època es destacaren Dazai Osamu (1909-48), que amb Syayô (‘Sol ponent’, 1947) retrata la caiguda d’una família aristocràtica després de la guerra, Ôoka Shôhei (1909), autor de Furyoki (‘Crònica d’un presoner’), basada en la pròpia experiència, i Tanizaki Junichirǒ (1886), autor de Sasame yuki (‘La neu suau’, 1944-47), tot i que el més conegut fou Mishima Yukio (1925), novel·lista i dramaturg de tendència esteticista. Uns altres autors en prosa foren Abe Kôbô (1924), Ôe Kenzaburo (1935), Noma Hiroshi, Shiina Rinzo, Takeda Taijun, Hotta Zene, Ishikawa Jun, etc. Pel que fa a la poesia, fou figura destacada Ayukawa Nobuo, cap del grup Arechi. Des del començament dels anys setanta, la literatura japonesa es debat entre la fidelitat a la tradició mil·lenària i la influència pervinguda per les modes occidentals. Exemple extrem de protesta per aquesta colonització cultural d’occident fou el suïcidi ritual de l’escriptor Yukio Mishima. Entre els escriptors japonesos de més prestigi també cal esmentar el ja esmentat Ôe Kenzaburo i els narradors Machi Tarawa, Mineo Higashi, Aono Sô i Emiko Sakurai, entre altres. Quant a la poesia, destaquen Shuntaro Tanikawa, Makoto Ooka, Satô Hiroaki i Sasaki Mikirô. Durant la primera meitat dels anys noranta desaparegueren figures destacades com el novel·lista i dramaturg Kobo Abe (1993), que també publicà les novel·les Hakobune Sakuramaru (‘L’arca Sakura’, 1984) i Kangaru Noto (‘El quadern del cangur’, 1991), i el novel·lista Shusaku Endo (1996). La literatura japonesa d’aquests anys es caracteritza per una sèrie de dificultats per als escriptors, derivades, sobretot, del fet que la literatura no és matèria d’atenció i de discussió profunda, cosa que fa que els autors es vegin forçats a una mena de ‘soliloqui’. L’excepció, tant al Japó com internacionalment, fou Ôe Kenzaburo, l’escriptor actual més important, guanyador del premi Nobel l’any 1994, que al llarg de la seva carrera ha publicat, entre d’altres, Shiiku (‘La captura’, 1958, premi Akutagawa), Man'en gannen no futtoboru (‘El crit silenciós’, 1969), Atarashi hito yo meza meyo (‘Desperta, home nou’, 1983), Natsukashii toshi e no tegami (‘Cartes als anys passats’, 1987) i Shizukana seikatsu (‘Una vida tranquil·la’, 1990). Altres escriptors consolidats són Haruki Murakami (1949), novel·lista estilista i paròdic (Noruwei no mori, ‘Bosc noruec’, 1987) i un dels poetes més importants dels anys vuitanta i noranta; Yasuo Tanaka, Yukichi Furui, Hisashi Inoue, Kenji Nakagami, Taeko Kono, Yamazaki Toyoko, les novel·listes residents a l’estranger Taeko Tomioka (1937) i Yuko Tsushima (1947), i, entre els més joves, Tanigawa Shuntaru, autor d’una poesia molt moderna que trenca amb la tradició, i el novel·lista Banana Yoshimoto. Pel que fa a la crítica, destaquen Shozo Fujita, Makoto Oda, Shuichi Kato i Yoshikazu Sakamoto, entre d’altres. El 1997 desaparegueren Syuhe Huzisawa, Masuo Ikeda, Yutaka Haniya i Taka Isawa, editor de la famosa revista ‘Subaru’, i el 1998, Seiti Yasiro i Takasuke Sibusawa. Alguns fets destacats dels darrers anys són el simposi sobre Ryotaro Siba a Osaka (1997), l’obertura del museu Syusi Terayama (1997), el centenari de l’escriptora Tiyo Uno (1998), autora d'Irozange (‘Confessions d’amor’ 1933), i el descobriment, el 1999, d’un fragment del còdex original de l’antologia Ryozin Hisyo, obra del gran emperador Go-Sirokawa (1127-92). També són narradors importants Ryu Murakami, Takashi Atoda, Jiro Akagawa, Eimi Yamada, Teru Miyamoto, Souji Shimada, Kenjiro Haitani i Jinsei Tsuji. Entre els joves, destaquen la coneguda Banana Yoshimoto (1964), Momoko Sakura (1965), Yoko Tawada (1960), Mituhiro Muroi, Kazusi Hosaka, Naoyuki Li, So Aono i Zyugi Hisama, entre d’altres. D’altra banda, el 1997 es publicaren les cartes de Yukio Mishima al seu mentor, Yasunari Kawabata. Al principi del segle XXI el món literari japonès es continuava debatent entre la literatura pura i els fenòmens editorials de consum ràpid. L’autor que millor representava la literatura pura és l’esmentat Ôe Kenzaburo, que continuava la seva obra compromesa i humanista amb la novel·la Chugaeri (‘Salt mortal’, 1999). Per la seva banda, Haruki Murakami combinava un enfocament literari seriós amb un gran èxit de públic i de crítica arreu del món. La seva novel·la Umibe no Kafuka (‘Kafka a la platja’, 2002) fou, com les precedents, un autèntic best-seller, tant al Japó com a l’estranger. Altres narradors importants que gaudeixen de certa projecció internacional són Hiromi Kawakami (1958), Ryû Murakami (1952), Yôko Ogawa (1962), Masahiko Shimada (1961), Yôko Tawada (1960), Eimi Yamada (1959), Banana Yoshimoto (1964) o Miri Yû (1968). A banda d’aquesta generació d’escriptors ja consolidats, últimament ha aparegut una nova fornada de narradors que es desmarquen dels seus predecessors. Mentre que la generació sorgida durant les dècades dels anys 1980 i 1990 retratà el col·lapse de l’organització social tradicional (família, matrimoni, jerarquia, etc), la nova generació, que ja ha crescut en un Japó en crisi, busca nous valors mitjançant l’exploració de temes més propers als joves, com ara l’aïllament, l’alienació o la violència. Els exponents principals d’aquesta nova fornada són Hitomi Kanehara (1983) i Risa Wataya (1984), que l’any 2003 es convertiren en les guardonades més joves de la història del prestigiós premi Akutagawa. El fet que aquest premi anés a mans de dues narradores tan joves generà un intens debat sobre el paper dels premis literaris i les estratègies comercials que les editorials adopten per a combatre la constant pèrdua de lectors. En aquest sentit, és destacable l’èxit que actualment tenen al Japó certs híbrids entre l’edició tradicional i les noves tecnologies, com ara les novel·les electròniques i les publicades per entregues als telèfons mòbils.
f
Literatura
L’actor Onoe caracteritzat de samurai
© Corel Professional Photos
Literatura desenvolupada en llengua japonesa.