Hom n'exclou, doncs, el temps dedicat a la satisfacció de les necessitats vitals (descans, alimentació, etc), imprescindibles per a assegurar la reproducció de la força de treball, als desplaçaments o al propi perfeccionament (intel·lectual, laboral, etc); així mateix, el lleure no es refereix a activitats no estrictament laborals, però remunerades o motivades políticament, religiosament, etc (com les derivades d’un compromís amb el partit o de la pròpia convicció creient). Disposar de temps lliure voluntari —exclusiu durant molt de temps de les classes altes—, com exposà T.Veblen a The Theory of the Leisure Class (1899), ha estat considerat, des del principi del s. XX, com una conquesta social que havien d’assolir els treballadors, possibilitada per la creixent automatització del procés productiu que configura l’anomenada societat postindustrial. Per la seva progressiva generalització, el lleure és, actualment, un important objecte d’estudi en els tractats de sociologia, fins al punt d’ésser-li assignat un paper de protagonista en la societat contemporània (així, per exemple, J.Dumazadier a Vers une civilization du loisir?, 1962). En perdre la seva independència respecte als valors mercantils, el lleure ha estat integrat, a diferents nivells, com un aspecte més de la societat de consum.
m
Sociologia