Sovint els rituals de les religions de misteris són poc coneguts, car els iniciats estaven obligats al silenci (el nom misteri deriva precisament de la paraula grega μύω, ‘estar tancat’, ‘callar’); generalment consistien en la reproducció d’episodis de la vida del déu, de manera que, revivint-los, l’iniciat s’identificava finalment amb el mateix déu. Els principals misteris eren els d'Eleusis, les festes sagrades dels Cabirs, celebrades a Samotràcia, els de Cíbele, els d'Isis a Egipte, els de Mitra (mitraisme), originaris de Pèrsia, i sobretot els òrfics (orfisme). Alguns misteris, com els dionisíacs (Dionísies), tenien caràcter orgiàstic. Bé que difícilment hom pugui parlar d’elements teològics comuns en les religions de misteris, sí que hi ha unes certes característiques ideològiques gairebé constants. Una d’elles són les cosmogonies. Sovint l’esquema és semblant a l’exposat per Plató en el Timeu. En elles la doctrina teològica de l’ànima és inseparable del mite de la seva demora celestial, de la seva caiguda i de la seva redempció. De Grècia, aquestes religions foren importades a Roma i tingueren una gran difusió a l’antiguitat, perquè responien a la necessitat d’una religiositat més profunda, que el politeisme pagà era incapaç de satisfer; tingueren una influència considerable en la filosofia (d’una manera particular en l’orfisme, en el pitagorisme i en Plató), en la poesia (sobretot en Èsquil i Virgili) i en l’art (per exemple, a la Vil·la dels Misteris, de Pompeia).
m
Religió