Entre els antics egipcis, la seva finalitat era de deturar la corrupció del cos, seu de l’ànima, la qual el necessitava per a existir. Tret d’alguns intents en les dinasties I-II (3100-2686 aC), és documentada des de la IV (regnat de Keops, 2589-2566 aC) fins a l’època romana (segle IV dC). Imperfecta en els regnes Antic i Mitjà, la tècnica arribà a la plenitud en les dinasties XVIII-XX (1570-1087 aC) i a l’apogeu en la XXI (1087-945 aC). A partir de la XXVII (525-404 aC) s’inicià la decadència, accentuada a les èpoques ptolemaica i romana (323 aC — 395 dC).
El nombre de les operacions variava en funció de la classe de momificació practicada (segons Heròdot, n'hi havia tres, de preus diferents). La més complexa, que durava setanta dies, comprenia: extracció de les vísceres toràciques i abdominals (llevat del cor i dels ronyons) i del cervell; farciment de les cavitats buidades amb natró sec, resina i natró i lli impregnat de resina; deshidratació del cos —l’operació més important— mitjançant natró (o, segons alguns, amb sal) amb el qual hom recobria el cadàver (menys probable és que fos submergit en un bany de natró); rentada del cos amb aigua; farciment definitiu de les cavitats abdominals, toràcica i cranial mitjançant lli i resina o altres productes (a partir de la dinastia XXI, les vísceres eren tornades al cos); unció del cadàver amb oli de cedre i diversos productes; i finalment col·locació de les benes. Des de la dinastia XXI s’embellí el cadàver amb ulls artificials, que li donaven una aparença de vida.
Els animals sagrats eren momificats, sembla, de forma similar. La pràctica de la momificació fou també usual en altres cultures.