El mot significà primer la cel·la d’un monjo, després passà a indicar les agrupacions de cel·les, anomenades laures, i finalment designà un cenobi, o lloc on habita una comunitat de monjos o de canonges regulars (canònica). La seva característica principal és d’ésser una construcció generalment aïllada, que afavoreix la vida de reflexió i de pregària.
Els monestirs occidentals, abundosíssims en l’època medieval i que eren bastits generalment segons una distribució fixa, solen seguir les exigències domèstiques que sant Benet fa en la seva regla per a les seves comunitats: església, dormitori, refetor, sala capitular, etc., entorn d’un pati o claustre; a més, dins el clos hi ha les dependències de treball, la biblioteca, etc. Les construccions, molt simples a l’inici del monaquisme, han anat evolucionant durant la història segons els gusts arquitectònics i les espiritualitats de cada època. Això ha fet que molts monestirs esdevinguessin autèntiques obres d’art.
Durant tota l’edat mitjana foren, juntament amb les catedrals, els grans centres de cultura d’Occident, amb escoles i biblioteques importants.
A l’Orient cristià, els edificis monàstics són construïts segons el tipus bizantí, que no difereix essencialment de l’occidental. Té, però, de particular la construcció de l’església principal, o katholikón, al centre del pati i del conjunt de cel·les i dependències.