Els diversos pactes de capitulació concertats amb l’avanç de la reconquesta a partir del s. XII estipularen la persistència de la població anterior mudèjar, bé que a les principals ciutats (Saragossa, Tudela, Tortosa, Osca, Calataiud, València, Gandia, etc.) els mudèjars disposaren d’un termini per a traslladar-se extramurs. Això no obstant, la població mudèjar superà durant molt de temps la cristiana (un cas extrem fou Morvedre, on el 1258 encara hom parlava del “barri dels cristians”); per això el terme moreria com a barri fixat com a residència obligada dels mudèjars (i en sentit de gueto) no aparegué a les poblacions afectades fins al s. XIV. Com en el cas del call o jueria, la moreria constituïa l’espai urbà i els seus habitants formaven l'aljama. Dins la moreria hi havia els diversos locals públics, com la mesquita, la carnisseria, el forn i els banys. El cementiri era fora, però a part del dels cristians. Fou sobretot a partir del s. XV que les moreries, malgrat les repetides confirmacions dels privilegis concedits a l’aljama —o precisament per això—, anaren constituint més i més un cos estrany i enutjós dins la societat cristiana i es palesa llur inviabilitat: assalts (a la de València, el 1456), disturbis i baptismes forçosos, origen del problema morisc.
f
Història