Els autors àrabs l’anomenaren lisan al-'aǧam i, més concretament, 'aǧamīyya (‘llengua dels estrangers’). L’heterogeneïtat etnicocultural i lingüística de la península Ibèrica motivà que no fos uniforme el llatí vulgar que s’hi propagà, diversitat que s’accentuà encara pel fet que no hi hagué cap pauta cultural durant la dominació sarraïna. No hi hagué, doncs, una llengua mossàrab peninsular, sinó diversos dialectes regionals. La societat mossàrab fou afectada de diglòssia, puix que, per bé que col·loquialment emprés un parlar romànic, mai no l’escrivia, i totes les vivències culturals les rebia en àrab (els clergues hagueren de traduir a l’àrab els texts litúrgics cristians). El lent procés d’arabització cultural i lingüística sembla que es consumà a la segona meitat del s XII. Les moaixakhes compostes per moros valencians o catalans, que contenen kharges en dialecte mossàrab són totes del s XI o començament del XII. Probablement mai no existí cap document redactat en mossàrab, però hom pot conèixer per diversos conductes residus d’aquell parlar (així, al Vocabulista in arabico, glossari llatí-àrab, atribuït a Ramon Martí, als llibres de Repartiment dels nous regnes de Mallorca i de València, en diversos capbreus i cartes de població i en els nombrosos noms de lloc precatalans que han subsistit a la Catalunya Nova, les Illes i el País Valencià). Hom admet que els mossàrabs de Lleida parlaven un romanç sensiblement igual al català dels reconqueridors, però el parlar dels tortosins ja presentava els trets fonètics del mossàrab valencià i mallorquí, que tenia moltes més coincidències amb el de Múrcia i Granada que no pas amb el de Toledo. Sempre amb caràcter provisional, sembla que poden formular-se les següents lleis fonètiques del mossàrab oriental: no reducció dels diftongs ai au llatins o romànics: Moraira (Teulada) ‘morera’, Carraira (Llombai) ‘carrera’, colombaire 'colomer’, Llaurets (la Torre d’En Domènec) ‘Llorets’; no diftongació espontània de e o breus llatines: Pĕtra pĕtra, Ripelles (Relleu) ripĕllas, Boatella (València) bovatĕlla, Puçol puteŏlu, Bunyola balneŏla, Nerola (Vimbodí) nigrŏla, Riola condicionada de ŏ davant iod: Foios (Riba-roja de Túria) pŏdiu, Alboi (Genovés) bŏbe. Conservava la -e final llatina: Canemares (les Coves de Vinromà) ‘canemars’, Panissares (la Vall d’Alba) ‘panissars’, Olivares (Morella) ‘olivars’. Si la e àtona restava en posició interna, es tancava en i: Vallibona 'vall bona’, Valliplana (Pinell) ‘vall plana’, Montitxelvo 'mont cerf’. Conservava la o final llatina: Muro 'mur’, Portopetre (Santanyí) ‘port Pere’, Capocorb (Llucmajor) ‘cap corb’, Campello 'campell’, Campos 'camps’, Gorgos (Llíber) ‘gorgs’, Tollos 'tolls’. Sovint es mantenien sordes les oclusives llatines p, t, c davant a, o, u intervocàliques o amb r agrupada: Escopar (Olocau) ‘escobar’, Ripelles (Relleu) ‘Ribelles’, carxata 'calçada’, Teixeta (Alforja) ‘teixeda’, Sarratella 'serradella’, Boatella (València) ‘Boadella’, Petra 'pedra’, Alpatró (la Vall de Gallinera) ‘pedró’, Muixacre (Morella) ‘mont sacre’. El iod no tenia zumzeig i a vegades queia: Faios 'faigs’, Poio 'puig’, Montroi 'mont roig’, Meanes (Atzeneta del Maestrat) ‘mitjanes’. La c davant e i i llatina tenia una articulació palatal africada sorda: Xèrcol (Llíria) ‘cércol’, Xella ‘cella’, Carxe (Iecla) ‘càrcer’, Fotx (Tivissa) ‘Fou’. Es mantenien ambdós elements en els aplecs mb i nd llatins: Llombo (Planes) ‘llom’, Colombar 'colomar’, colombaire 'colomar’, Pregonda (Mercadal) ‘pregona’, Redonda (Catí) ‘rodona’. Conservaven la n final romànica: [fullíyin] ‘follí’, [capon] ‘capó’, [bíben] ‘vímet’. No palatalitzaven la nn geminada: Penàguila 'penya’ aguila’, Cabanes 'cabanyes’, Canet 'canyet’.
m
Lingüística i sociolingüística