La lingüística moderna sol evitar la noció de mot, a causa de la seva manca de rigor. Potser la conserva encara en les oposicions mot/terme, mot/vocable. La majoria de lingüistes moderns han renunciat a definir el mot, a causa de les dificultats que presenta la seva precisió. Malgrat això, gairebé tots solen concordar en el fet de considerar-lo una unitat lingüística mínima en un sentit o un altre: unitat de significat, unitat de llengua, unitat de parla, unitat de sons. Una majoria insisteix en la possibilitat que ofereix de poder ésser isolat de la cadena parlada, de fruir d’una autonomia de funcionament, de poder representar un article de diccionari, de poder equivaler tot sol a un enunciat. Alguns identifiquen la noció de mot amb la del signe lingüístic de Saussure, o almenys amb la del significat. Atenent al contingut del mot, cal tenir en compte que aquest depèn molt del context on el mot apareix. Si el mot és sobretot un element de la cadena parlada, cal identificar-lo en relació amb tot l’enunciat. Per a Bloomfield, la frase és una forma independent, composta de dos o més mots, que són formes mínimes independents. Per a Martinet, mot és un sintagma autònom integrat per monemes inseparables. Per a Pottier, el mot és la mínima unitat lingüística construïda amb lexemes i gramemes o amb gramemes sols. Però, malgrat la tendència lingüística moderna a eliminar el terme mot i a substituir-lo, segons els casos, per d’altres de més o menys satisfactoris, en el pla psicològic el mot és quelcom de real i vàlid, capaç d’ésser distingit -si no ja d’ésser definit- fins per un locutor mitjà de qualsevol llengua, segons el famós lingüista Sapir, talment que els mateixos lingüistes solen usar el terme mot en el sentit habitual i tradicional. Si el terme mot no sempre és absolutament indispensable al lingüista, sovint, i afinant-ne la precisió en cada cas concret, encara pot resultar adequat i econòmic.
m
Lingüística i sociolingüística