Comporta una decidida oposició a reconèixer a les essències tota mena d’existència real diferenciada en el si dels individus, i, per tant, als conceptes universals (els anomenats universals: espècies i gèneres) tota mena de valor representatiu. Els universals són només paraules (Roscelin) o bé signes naturals mentals (Occam) que designen d’una manera “indistinta i confusa” una pluralitat d’éssers concrets, amb evident utilitat tant per a la vida ordinària com per al coneixement científic. La garantia última, però, de la veritat radica en la sensibilitat. Per això ha estat propugnat d’una manera o altra per l’empirisme de tots els temps. A l’edat mitjana constituí la “via moderna” de l’escolàstica, i anà lligat, d’una banda, a un fideisme molt accentuat, i d’una altra, a una crítica experimentalista de la física aristotèlica, que féu dels nominalistes uns precursors de la ciència del Renaixement.
Malgrat l’existència a la biblioteca monacal de Ripoll d’un dels rars exemplars manuscrits de la Logica maior d’Occam, el nominalisme no assolí als Països Catalans una difusió comparable a la que obtingué enllà dels Pirineus, potser pel fet que la preponderància de la “via moderna” a Europa (s. XIV i XV) coincidí amb l’inici d’una etapa de decadència cultural, i sobretot perquè els dos ordes més influents, el dominicà i el franciscà, es mantingueren majoritàriament fidels als corrents tradicionals de la “via antiqua”, el tomisme i l’escotisme. L’única excepció, i encara parcial, és la de Guillem Rubió, franciscà del convent de Vilafranca del Penedès, que en el seu Comentari a les Sentències (vers el 1333) associà l’influx crític d’Occam al de Duns Scot. Si es pot parlar d’un corrent nominalista, és força tardà (s. XVI), i tingué el centre a la feia poc fundada Universitat de València, on s’introduí d’una manera oficial a les facultats d’arts i de teologia. Cal cercar-ne els antecedents, però, a París, on des del final del segle XV un grup de professors d’origen hispànic dominà l’ensenyament de la lògica; entre aquests professors sobresurten els aragonesos Gaspar Lax i Juan Dolz del Castellar i els valencians Andreu Limos (mort el 1495), Joan Gelida i, sobretot, Joan Salaia, autor d’un tractat sobre els Magna exponibilia, molt cèlebre al seu temps, el qual el 1525 passà a València, on fou nomenat catedràtic de teologia i rector perpetu de la Universitat.