Pel fet que per ens hom entén el que és i àdhuc tot el que pot ésser, l’ontologia pretén un caràcter de ciència universalíssima, car tracta de tota realitat i possibilitat. En aquest sentit el mot ontologia fou emprat, en primer lloc al començament del s. XVII, com a sinònim de metafísica, i poc després, a partir de Wolff, significà la metafísica general, en oposició a la metafísica especial (psicologia, cosmologia i teodicea). La neoscolàstica patí l’influx del racionalisme wolffià i, tot rebutjant que la psicologia i la cosmologia fossin tractats metafísics, acceptà la divisió de l’antiga metafísica, d’arrel aristotèlica, en una primera part, que s’anomenà ontologia, i una segona, que es digué teodicea; aquesta acceptació fou fàcil, perquè ja en els texts aristotèlics la ciència de l’ens, en tant que ens, sembla diferenciada del tractat sobre el diví; a més, l’escolàstica (sobretot Suárez i Fonseca) havia ja accentuat el tractament “ontològic” de la metafísica i així havien preparat probablement l’invent acadèmic del mot. Quant al contingut, les ontologies que hom pot anomenar clàssiques, tant escolàstiques com racionalistes, se centren en l’estudi de l’ens (realitat, no-res, possibilitat, esdevenir), de la seva constitució (acte-potència, essència-existència), així com de les propietats comunes a tot ens, o atributs transcendentals (unitat, veritat i bondat i, a vegades, bellesa) i dels primers principis (identitat, no-contradicció, raó suficient, causalitat), els quals es consideraven evidents en ells mateixos (nota per se) i havien de servir de fonament per a qualsevol deducció racional posterior; hom acostumava a tancar tot tractat ontològic amb una consideració detallada de les deu categories aristotèliques (substància i nou accidents). El criticisme kantià, negant a l’home la intuïció d’objectes purament intel·ligibles, féu trontollar la possibilitat de la metafísica com a veritable ciència teorètica i, per tant, també de l’ontologia, en la seva pretensió de dir, d’una manera purament racional i al marge de l’experiència sensible, quina ha d’ésser l’estructura de tots els objectes en ells mateixos; Kant, però, dins la seva Crítica de la raó pura, deixà subsistir una certa ontologia, molt escapçada, sota el nom de lògica transcendental, on eren estudiades aquelles determinacions que han de tenir tots els objectes en tant que apareixen a l’home (fenòmens), però sense poder dir res dels objectes en ells mateixos, deslligats del coneixement humà (noúmens). Hegel recollí en la seva Lògica aquest residu ontològic de la critica kantiana i l’amplià novament a teoria general de l’objecte, lligada certament al subjecte (idealisme), però alliberada de les limitacions kantianes, ja que el subjecte hegelià és simplement absolut. Després de Hegel les qüestions ontològiques foren gairebé abandonades, fins que, ja al s. XX, tornaren a ésser considerades, sobretot per obra de N. Hartmann i M. Heidegger: el primer ha procurat de donar més importància a l’anàlisi de totes les esferes de la realitat i d’abandonar els intents clàssics de construcció sintètica i racional; pel que fa a Heidegger, ha volgut fugir de la caiguda que, segons ell, representa el fet d’ocupar-se dels ens en lloc d’esbrinar l’ésser que els constitueix, la qual tasca correspondria precisament a l’estudi que ell anomena ontologia fonamental. L’actitud antimetafísica del moviment filosòfic anomenat neopositivisme, o positivisme lògic, es revela, per exemple, en la doctrina de Carnap que les qüestions referents als “marcs” dins els quals tenen sentit els diferents llenguatges no tenen pròpiament sentit ontològic, car l’adopció del marc és una simple “decisió” que es justifica pels resultats però no pas per cap teoria.
f
Filosofia