i ordalia | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

ordalia

substantiu femení f història hist
Prova judicial de caràcter magicoreligiós destinada a palesar la culpabilitat o la innocència d’un acusat.

El nom anglosaxó ordāl (‘judici’) en palesa, si no l’origen, sí la popularitat a l’Europa central. Les invasions germàniques n'escamparen l’ús a tot l’antic imperi Romà, on rebé també el nom de judici de Déu. En la mentalitat primitiva, en què dret i religió es confonen, les ordalies constitueixen el judici per excel·lència, en el qual Déu mateix pronuncia la sentència a través d’una prova. Revesteix també forma endevinatòria (equival a l'oracle). Hom demana a la prova, en aquest cas, pronòstics mèdics, oportunitat d’un vot, etc. Malgrat la varietat de formes pròpies de cada poble, hom pot resumir-les en les proves del foc, de l’aigua, de les metzines i del combat. Entre les proves del foc més corrents hom troba la de caminar sobre brases o l’aplicació de ferros roents a diverses parts del cos. Molt conegudes a la península Ibèrica durant l’edat mitjana, n'apareix una reglamentació en el Liber iudiciorum, en la forma concreta de l’aigua bullent. Les proves de l’aigua, testificades ja en el Codi d'Hammurabi i en els primers reculls legislatius bíblics (les aigües amargues aplicades en cas d’adulteri), foren igualment conegudes a la península Ibèrica. A Catalunya hom practicà la prova dels albats, consistent a submergir dos nounats dins l’aigua: el que s’enfonsava donava raó a la seva família. Malgrat que les proves solien ésser sofertes unilateralment per l’individu acusat, hom coneix també formes bilaterals consistents en curses, duels, etc. Sovint fou admesa la substitució de persones per altres de categoria inferior o fins per animals. És el cas freqüent dels duels i el cas d’ordalies col·lectives. L’Església, malgrat que d’antuvi preferí legislar-ne l’ús, no les autoritzà mai directament. Amb la introducció del dret romà i canònic, acabaren desapareixent. Successives disposicions papals des del segle IX fins al segle XIII en restringiren l’ús. A Castella foren condemnades amb excomunió al sínode de Valladolid (1532).

Llegir més...