Consisteix, generalment, en un teixit molt resistent, de seda natural o de niló, que adopta una forma més o menys cupular en desplegar-se (semblant a un gran para-sol, a un casquet esfèric o de base triangular o quadrada), que és fixat a unes cordes de niló i del qual surten un conjunt de cinyells i tirants, que constitueixen el talabard , que són fermats entorn de la persona que l’utilitza. El paracaigudes es basa en el principi de presentar una gran superfície a l’aire, la qual cosa crea una resistència que s’oposa a l’acceleració de la gravetat. Així, la velocitat d’un cos que, caient lliurement des d’una alçada d’uns 300 m, fóra d’uns 76 m/s, passa a ésser, en un descens amb paracaigudes des de la mateixa alçada, d’uns 6-7 m/s, i l’impacte a terra equival al d’una caiguda lliure des d’uns 2,5 m d’alçada. La superfície del paracaigudes depèn de la seva forma. Hom distingeix quatre tipus bàsics de paracaigudes: el de vela plena (que presenta una sola obertura, anomenada xemeneia , situada a la part central superior del casquet hemisfèric), el d’escletxes (que presenta una o diverses escletxes disposades meridionalment o transversalment sobre el casquet, i l’escolament de l’aire per les quals permet de maniobrar mínimament en descendir), el de toveres (que presenta un complex sistema d’obertures, de formes diverses, que fan possible de controlar el moviment horitzontal), i, finalment, el d’ala (de vela rectangular, que segueix els principis aerodinàmics del planador). Les superfícies de la vela depenen del tipus de paracaigudes: els de vela plena, d’escletxes i de toveres tenen una superfície que va de 50 a 75 m 2 , i els d’ala la tenen menor, d’uns 20-25 m 2 . El pes acostuma a ésser d’uns 5 a 10 kg. Els paracaigudes han d’ésser plegats en ziga-zaga, tant la tela com les cordes, perquè es despleguin fàcilment, en general per l’acció d’un petit paracaigudes auxiliar que és alliberat mitjançant un passador llevadís que uneix els quatre costats de la funda per quatre ulls que hi han estat practicats. L’accionament d’aquest passador pot ésser manual, per mitjà d’una anella que cal estirar, o automàtic, també mitjançant una anella fixada a l’avió, o per un dispositiu baromètric que actua quan la pressió atmosfèrica és la determinada. Els paracaigudes són emprats en l’evacuació d’avions (quan l’altura ho permet), per a la col·locació de soldats, de material o de queviures en zones d’accés difícil (generalment en territori enemic), o en casos de transport ràpid, en la recuperació de coets, ginys espacials, etc, i, disposat a la cua de certs avions, com a fre en l’aterratge. Els paracaigudes esportius solen ésser del tipus de toveres o d’ala. Els paracaigudes per al descens de càrrega poden arribar a atènyer un diàmetre de 20 m i una superfície de 500 m 2 , i suportar càrregues de 1 500 kg; sovint són emprats agrupats, en un nombre proporcional a la càrrega. El paracaigudes fou estudiat científicament per primera vegada per Leonardo da Vinci (1452-1519), però no fou emprat fins el 1797 per l’aeronauta francès André Jacques Garnerin, que en pot ésser considerat l’inventor. Garnerin es deixà caure sobre París, des d’una alçada d’uns 1 000 m, en un paracaigudes proveït d’una barqueta en la qual viatjava, que formava part del baló amb què havia ascendit, i l’embolcall del qual fou desprès en aquella altura. El primer descens des d’un avió fou el del nord-americà Berry, el 1912, sobre Saint Louis.
m
Transports
paracaigudes d’ala
© Fototeca.cat
Aparell que permet de reduir notablement la velocitat d’un cos dins l’atmosfera, especialment en un descens o una caiguda.