Mot de l’antic irànic (avèstic: pairi-daēza, que significa ‘parc barrat’, ‘cleda’) del qual deriven pardīsu (antic babilònic), pardes (hebreu) i parádeisos (grec), que, segons Xenofont, designa el jardí dels reis perses. A través de la versió de la Bíblia dels Setanta, aquest mot adquirí una significació religiosa. En un sentit ampli, el paradís designa l’habitatge dels déus i també la situació de felicitat, caracteritzada sobretot per la pau i la tranquil·litat del començament i de la fi dels temps. Les representacions i els continguts del paradís són molt diferenciats en els diversos cercles culturals, que empren materials representatius d’acord amb llur especial situació sociocultural, geogràfica, climàtica, etc. Així, per exemple, a Mesopotàmia, la residència dels déus és envoltada per un jardí de delícies, ple de vegetació exuberant, entre la qual sobresurt l’arbre de la vida. A Egipte, el paradís és el “Camp de Iaru”, que és una illa on viuen els justs feliços i transfigurats. A Grècia es troben les representacions dels camps elisis en les profecies de Proteu a Menelau (Odissea) i en les imatges de l’illa dels justs en Hesíode i Píndar. A Roma, aquestes representacions foren gairebé desconegudes. En el judaisme contemporani del Nou Testament, el jardí de l’Edèn era considerat com el lloc de residència amagat de les ànimes dels justs, el qual a la fi dels temps es manifestarà públicament a tots els homes. Aquesta representació es troba també en el Nou Testament, que considera Jesús de Natzaret com el restablidor del paradís a la fi dels temps. En l’àmbit germànic, els herois magnificats per Odin no troben el repòs en cap jardí o en cap illa esplendorosa, sinó en una sala de festes (Walhalla) de bones menges i begudes a desdir. En l’islam, el paradís és el lloc de les delícies, ple de fruits agradosos i d’aigües abundants, destinat als homes i a les dones creients en la predicació de Mahoma. L’objectivació tradicional cristiana ha concebut històricament el paradís dels orígens on Déu col·locà Adam i Eva, anomenant-lo paradís terrenal (edèn), per distingir-lo del paradís celestial, que és l’estat dels sants i àngels constituït essencialment per la visió beatífica. Entre les més antigues pintures cristianes hi ha la representació dels quatre rius que regaven el paradís terrenal (s. III), simbolitzant també els quatre evangelistes. La més antiga representació del paradís terrenal és el díptic d’ivori d’Areobindo (Florència), dels s. V-VI. El tema ha estat ocasió de representar, en un jardí, totes les espècies animals al costat d’Adam i Eva (L. Cranach, Bruegel de Velours, I. Bosch, etc. ). En l’art judaic abunden representacions de l’arbre de la vida. Nombroses miniatures musulmanes representen el jardí de delícies, ple d’arbres florits, ocells i hurís. El paradís celestial és pintat en els primitius frescs (s. III) com un jardí, on hi ha els sants en actitud orant. El tema, però, sol anar acompanyat, sobretot en l’art romànic i bizantí, de la representació de l’infern i del judici universal. En la iconografia d’aquest darrer, el paradís és simbolitzat normalment pel si d’Abraham o per la Jerusalem celestial.
m
Religió