La tònica dominant dels primers peripatètics —final del s IV i s III aC— fou el desenvolupament de l’empirisme aristotèlic i la investigació cientificopositiva. Entre ells es destaquen Teofrast, gran autoritat en botànica, Aristogen de Tàrent, negador de la immortalitat de l’ànima, Dicearc de Messènia, que defensava la preeminència de la vida pràctica sobre la teorètica, Demetri de Fàleron, que portà el peripatetisme a Alexandria, i Estrató de Làmpsac, que assimilà el materialisme mecanicista de Demòcrit. Posteriorment en profunda decadència, recuperà el prestigi amb les recopilacions d’ Andrònic de Rodes (s I dC), el qual obrí al peripatetisme un últim període, poc original però molt ric en comentaristes del corpus aristotèlic, l’últim i el més influent dels quals (els posteriors són ja neoplatònics) fou, al s III dC, Alexandre d’Afrodísia.
m
Filosofia