Tradició popular antiga, que interessà també artistes famosos, sobretot a la fi del Barroc, el mot aparegué escrit per primera vegada en el Diario de Barcelona
el 1805. Al s. XIX, i fruit del Romanticisme, sorgiren unes entitats que agruparen els afeccionats. La primera associació que es constituí fou la de Barcelona, que ja existia abans del 1863, però que fou aprovada per disposició governativa aquell any; durà uns deu anys i desaparegué, però deixà un pòsit que provocà l’aparició de la segona associació el 1921. Juntament amb la construcció de pessebres, hi ha la fira barcelonina de figures, la data més antiga de la qual hom té notícia és el 1786. Fins avui el pessebrisme pot classificar-se en cinc etapes: una primera que es manifestà a les esglésies i en la devoció del fet del Naixement. D’allà passà als palaus de la noblesa i al palau dels mateixos reis, i arribà tot seguit a la població sencera i esdevingué així un fet popular. Una quarta etapa fou la de les entitats que s’agrupaven per defensar una tradició en perill de perdre's. Finalment, Barcelona organitzà el Primer Congrés Pessebrista Internacional el 1952 i fou fundada la Universalis Foederatio Praesepistica, que aglutina totes les entitats pessebristes del món. Cal remarcar que una de les causes de la difusió del pessebrisme contemporani ha estat l’ús del guix d’escultor, emprat per primer cop per Antoni Moliné el 1912, tècnica emprada avui arreu i que és coneguda amb el nom d’escola de Barcelona.
m
Art
Folklore
Diorama del germà Gilbert Galceran del monestir de Santa Maria de Solius (Santa Cristina d'Aro, Baix Empordà)
© Monestir de Santa Maria de Solius / Generalitat de Catalunya