Un bon nombre era d’ascendència catalana (especialment valenciana, illencs i rossellonesos). La presència menorquina fou la més nombrosa, des de la conquesta francesa d’Algèria (1830), i tendí a fer-se definitiva, mentre que la de les comarques valencianes del sud (conca del Vinalopó, l’Alacantí i la Marina) fou temporera durant molt de temps. Hom no posseeix dades que en permetin una avaluació numèrica. Els menorquins s’establiren sobretot a la zona central (Fort de l’Eau, Ain Taia, etc. ); els valencians sobretot a l’Oranès (Orà, Sidi Bel-Abbès, Mers El-Quebir, la Sènia, etc. ). No trencaren mai els vincles amb els llocs d’origen, malgrat les naturalitzacions i l’assimilació progressiva; al principi del s. XX arribaren a publicar periòdics en català, amb ortografia francesa: Journal de Cagayous, El Patuet, etc. Amb la independència algerina molts pied-noirs es refugiaren al Rosselló, al Llenguadoc i d’altres al País Valencià, on, cap al 1966, n'hi havia uns 40 000 (prop de 30 000 només a l’àrea d’Alacant), bastants d’ells vinculats a l’OAS. Molts assoliren crèdits i promogueren activitats turístiques franceses; hom arribà a publicar un efímer Courrier du Soleil, setmanari propagandístic de la zona. Però la manca d’homogeneïtat del grup féu que s’anés dispersant cap a la fi dels anys seixanta.
m
Història